«La tardor no arriba mai» és una producció de La Bona Companyia i Eòlia Escena Emergent. Al costat de l’autora i directora Lali Álvarez, La Bona Companyia ha aconseguit fer el salt des d’Eòlia al Teatre del Raval.
L’obra reflexiona al voltant de la temàtica de l’acció directa i, violenta, si fos necessari, en el context de l’activisme. Es tracta d’un text complex en el qual s’aconsegueix mostrar una gran diversitat de punts de vista. Malgrat que en alguns moments es peca de repetició, també se suggereixen preguntes i reflexions prou interessants que estan a l’ordre del dia en moltes lluites socials actuals: On estan els límits? Fins on s’està disposada a arriscar? S’hi val tot per una causa major?
Pel que fa a la interpretació, considero important destacar que el repartiment consta de nou intèrprets que estan gairebé constantment en escena a la vegada, amb les dificultats que això comporta. Sobre l’escenari passen moltes coses, no només presenciem l’escena central amb diàleg, sinó que es duen a terme altres accions i interpretacions, cosa que posa a prova la concentració i energia de les intèrprets. M’agradaria fer un esment especial a la naturalesa i veritat que posava l’actor Diego Neira en tot el que deia i feia i, la vulnerabilitat i força que ens va regalar l’actriu Cira Martínez.
Pel que fa a l’escenografia, l’espai constava de diversos plans espacials, però la seva disposició dificultava que el públic pogués percebre i, fins i tot, escoltar clarament l’escena principal. D’altra banda, la il·luminació va ser un altre dels punts forts, juntament amb la música. Van ser dos elements amb els quals les intèrprets interactuaven i, així, els dotaven d’un sentit narratiu.
«La tardor no arriba mai» ens parla dels dubtes que moltes tenim, ens parla des d’un futur sobre unes preocupacions ben presents. Aneu-hi, perquè elles són de les que criden per ser sentides. I tu, de quines ets?
