“La suma i la resta” d’Evelyn Arévalo és l’obra que es pot veure aquests dies a la Sala Fènix.
La pròpia Evelyn Arévalo s’encarrega de la direcció, i juntament amb Belén Bouso interpreten a les dues germanes protagonistes de la historia.
“La suma i la resta” neix l’any 2006 quan l’Evelyn Arévalo en va escriure una primera versió (a partir dels personatges de les germanes Laura i Agnès), de la novel.la “La immortalitat” de Mila Kundena.
Van haver de passar deu anys per poder-la veure dalt d’un escenari. I va ser la Sala Fènix, dins la programació de la temporada passada, qui va apostar per aquest projecte.
Com és habitual de uns anys ençà, la Sala Fènix recupera algun treball de la temporada anterior. “La suma i la resta” ha estat l’escollida per aquesta temporada.
No recordo el motiu, però el cas és que me la vaig perdre. Així que de seguida que em vaig assabentar que la tronaven a fer , no m’ho vaig pensar dues vegades, i vaig reservar entrades per anar-hi el mateix dia de l’estrena.
Entrem a la sala. La posada en escena m’agrada. Hi ha una taula i quatre cadires. Unes cortines transparents ens deixen entreveure un llit en el que hi ha dos cossos en posició fetal embolcallats per uns llençols ( dos cossos engendrats dins un mateix ventre).
Sona la Symphony n.1 en D major «The Titan» de Mahler, mentre veiem projectada la imatge d’una dona d’uns setanta anys d’edat nedant en una piscina. En un moment donat fa un gest amb la ma.
Les protagonistes són l’Agnès (Evelyn Arévalo) i la Laura (Belén Bouso) dues germanes diferents però al mateix temps inseparables.
Dues noies que es mouen per camins oposats. Una busca l’essència de la seva personalitat, mentre que l’altre intenta construir-ne una a partir d’alguns atributs que no li són propis.
Una viu la vida de manera més calmada, i l’altre vol menjar-s’ho tot.
Són la cara i la creu de la mateixa moneda.
Elles són la suma i la resta.
Se que he trigat molts dies en escriure la meva ressenya. Em sap greu, perquè malauradament en aquests moments s’ha hagut de cancel·lar la representació per indisposició d’una de les actrius. La veritat és que val la pena d’anar-hi per molts motius ( text, direcció, interpretació,…) i sobretot perquè et fa reflexionar i fer preguntes.
La veritat és que m’ha costat molt poder expressar què ha significat per mi aquesta obra. No es tracta d’una obra fàcil, com deia el propi Felipe Cabezas “és tracta d’un treball difícil d’encasellar”.
Penso que és una d’aquelles obres que s’haurien de veure al menys un parell de vegades, ja que no és fàcil de seguir. Fins hi tot seria interessant poder llegir el text, per poder aprofundir una mica més en la història.
“La suma i la resta” és una història que ens parla sobre l’amor, imitació, les aparences, la gelosia, la responsabilitat, l’autoestima, les relacions, la identitat,…,i de com és de important per algunes persones la imatge que puguin tenir els demés de elles.
Hi ha persones que anomenem “negatives” que absorbeixen l’energia a les que en diem “positives”. Si això ho traduïm en la suma i la resta, la persona negativa és la que va sumant, mentre la positiva és la que va restant.
***/****
La meva valoració no arriba a **** perquè em va faltar alguna cosa que no us sabria explicar.