Hem vist al Teatre Goya a una Lolita Flores interpretant una Colometa diferent, una nova versió de la Plaça del Diamant que ha adaptat i dirigit Joan Ollé. La seva interpretació m’ha transmès tendresa i fins hi tot m’ha fet emocionar, l’ha interpretat amb humilitat i sense sobreactuar, però sincerament m’ha faltat alguna cosa per considerar-lo un espectacle del tot rodó. De vegades hi ha muntatges que possiblement els escau millor de representar-se en sales més petites, més íntimes, al menys en aquest cas. Penso que la Colometa de Joan Ollé hagués preferit compartir els seus sentiments més íntims, en la intimitat d’una sala petita, envoltada per la calor del públic. Un públic que de segur s’hagués emocionat veient de prop les expressions de la seva cara o la seva mirada, fins i tot poder sentir la força i la tendresa que desprèn el seu personatge. Hagués estat brutal tenir a la Lolita interpretant a tocar. Possiblement haguéssim acabat tots plorant.
Aquest muntatge no deixa de ser una bona narració, però crec que el seu gran valor és haver fet arribar un text de Mercè Rodoreda, a un públic que possiblement mai haguessin gaudit d’una de les millors obres mestre de la literatura catalana. Això ha estat gràcies a ella.