La meitat de l’ànima és un thriller històric basat en la novel·la homònima de Carme Riera, amb la qual va guanyar el Premi Sant Jordi en 2003.
Protagonitzada per Mercè Aránega i Antonia Jaume, i dirigida per Magda Puyo, la història explica la recerca vital d’una escriptora.
Tot i que no és una novel·la autobiogràfica, hi trobem algunes dades pròpies de l’escriptora.
Situada en la postguerra, la història transcorre entre Mallorca, París, Barcelona i Avinyó.
L’estació de Portbou és un dels llocs clau de l’obra. Imatge que ens acompanya durant tota la representació.
Cecília Balaguer és la principal protagonista.
La Guerra Civil i la postguerra són els escenaris principals.
La trama es divideix en dos moments històrics, la postguerra amb la mare com a protagonista, i l’època contemporània protagonitzada per la filla.
La meitat de l’ànima és un joc de perspectives, un joc de miralls, passat i present, realitat i ficció.
Espais, carrers, personatges, novel·les, esdeveniments culturals i fets reals ens fan entrar de ple en aquest joc teatral.
Mentre a la novel.la la narradora busca la participació del lector, al teatre es busca la participació del públic.
Narradora, protagonistes i públic units per un misteri sense resoldre.
A través de cartes, documentació històrica, llibres, diaris de l’època, fotografies, cançons, esdeveniments, anècdotes, testimonis i entrevistes, Carme Riera ens parla sobre la memòria històrica, la recerca de la identitat, els silencis familiars i les veritats que acaben sortint a la llum.
La meitat de l’ànima és d’aquelles novel·les que t’enganxa des d’un bon principi.
És una història d’intriga, de misteri i de suspens, plena d’enigmes, interrogants, desaparicions i identitats falses.
Des del meu punt de vista, fer-ne una adaptació teatral era tot un repte, ja que es tracta d’una obra molt complexa i complicada de portar a escena. Ramon Simó i Magda Puyo han fet una adaptació magnífica, molt ben resolta i de fàcil entendre.
La meva admiració per l’autora, Carme Riera, el fet que va ser un llibre que em va enganxar i agradar molt, que les protagonistes les interpretessin dues grans actrius, com la Mercè Aránega i l’Antònia Jaume, i la curiositat de veure l’adaptació teatral de Ramon Simó i Magda Puyo, va fer que, com ja us podeu imaginar, no me la volgués perdre.
Ha estat del tot un encert. Les interpretacions, la posada en escena, la resolució final envers lectors i públic, el material utilitzat… M’ha encantat!
Us la recomano.
«Per a mi, la memòria és imprescindible, sense memòria som morts. La memòria és l’ànima de les persones i tal vegada és per això que jo segueix cercant la memòria de la meva ànima»