L’origen de la marató es remunta a l’any 490 a. C. i es situa a l’antiga Grècia. Filípedes, explica la història, fou un lleial soldat que va recórrer la distància que separava les ciutats de Marató i Atenes per anunciar la victòria dels seus sobre l’exèrcit persa. Com passa sovint en aquests casos, els historiadors situen bastants interrogants sobre aquesta narrativa. Com acostuma a passar, també, la realitat acaba sent encara més èpica.
Semblaria, doncs, que l’obedient soldat no va fer aquest trajecte per anunciar una victòria, sinó per demanar reforços perquè la batalla no anava bé. Tampoc no el va córrer, sinó que el va fer a peu; un fet que no empetiteix la gesta, perquè tampoc no va anar de Marató a Atenes, sinó d’Atenes a Esparta, que no disten 42 sinó 213 quilòmetres. No és d’estranyar, doncs, que l’empresa tingués tan tràgic final.
Dos mil cinc-cents anys després, Edoardo Erba, dramaturg italià de cert recorregut a les nostres sales, escriu una obra que parla de córrer, però no només. Com va fer Haruki Murakami, amb la seva novel·la De qué hablo cuando hablo de correr, Erba aprofita per parlar de la vida i de totes les coses que ens empenyen a tirar endavant. La vida, com la feina, entesa com una carrera. Una carrera, tots desitgem, de llarga distància. Una carrera que amaga no pocs aspectes ètics, morals, identitaris, místics, abordats per Erba amb una simplicitat admirables, amb diàlegs que desborden quotidianitat i amaguen algunes reflexions profundes. I és que, potser, córrer té tant de filosòfic com d’esportiu.
La posada en escena de Juan Carlos Martel és afinada, fidel a la simplicitat i profunditat proposades per l’autor. Els sempre excel·lents Albert Triola i Joan Negrié saben portar el seus personatges allà on més llueixen, de forma natural i precisa, treballant per a espectadors intel·ligents, sense subratllar les segones intencions que transformen l’obra, més enllà d’un hàbil entreteniment, en una fletxa que ens permet fer-nos la gran pregunta: per què córrer?