La madre de Frankenstein està basada en la novel·la homònima que Almudena Grandes va publicar l’any 2020.
Es tracta del cinquè episodi d’una sèrie de novel·les, de la col·lecció Episodios de una guerra interminable, ambientades en l’Espanya de la dècada dels cinquanta, durant els primers 25 anys del franquisme, inspirada en fets i personatges reals.
L’Anna Maria Ricart ha estat qui n’ha fet l’adaptació. Una tasca gens fàcil a causa de l’extensió i complexitat d’aquesta novel·la, que supera amb escreix les limitacions d’un text dramàtic. Així i tot, l’Anna Maria ha sabut plasmar i transmetre l’ànima, la força i la magnitud de la novel·la.
Sota la magnífica direcció de Carme Portaceli, un elenc de primera per una peça tan exigent. Encapçalat per l’actriu Blanca Portillo (Aurora Rodríguez Carballeira, personatge real), que fa una interpretació brillant, molt expressiva, plena de contrastos, una interpretació fora de sèrie que serà recordada de per vida; Pablo Derqui (Germán Velázquez, personatge de ficció), com sempre meravellós i la gran descoberta de l’actriu Macarena Sanz (Maria Castejón, personatge de ficció). Tres personatges que porten tot el pes de la història. Tres veus, que mostren la realitat d’un país i una societat: l’Espanya de la dictadura franquista.
L’Aurora és un personatge que inclou totes les facetes, bones i dolentes, dels éssers humans, ella és la metàfora del nostre país en aquell moment de la història, mentre Germán, que va marxar d’Espanya a estudiar fora, a un país d’idees més obertes, és un personatge que representa l’objectivitat.
La resta de repartiment està format per Ferran Carvajal, Jordi Collet, David Fernández «Fabu», Gabriela Flores, Belén Ponce de León i José Troncoso.
Pel que fa a la posada en escena, l’escenari principal és l’Hospital Psiquiàtric de Ciempozuelos, un espai creat per Paco Azorín i Alessandro Arcangeli, que reflecteix molt bé com era la situació de la psiquiatria espanyola, i la societat d’aquell moment.
Tot i que La madre de Frankenstein ho té tot, una bona posada en escena, una direcció molt encertada, unes interpretacions bestials, una composició musical meravellosa i una il·luminació molt acurada… hi va haver moments que se’m va fer un pèl llarga, sobretot durant la primera part.
De totes maneres paga la pena anar-hi, especialment per l’extraordinària interpretació de l’actriu Blanca Portillo i pel magnífic retrat que ens fa l’Almudena Grandes de l’Espanya de la postguerra i la situació de la psiquiatria espanyola en aquella època.