Vaig descobrir en Martin McDonagh el 2017 amb l’obra La calavera de Connemara, una comèdia negra dirigida per Iván Morales i protagonitzada per Pol López, Oriol Pla, Xavi Sáez i Marta Millà, que forma part de la Trilogia de Leenane.
Va ser espectacle guanyador del Premi TB de la temporada 2017-2018 en la categoria de Millor actor de repartiment, a Oriol Pla.
Després vaig anar a veure La reina de la bellesa de Leenane el 2019 al teatre La Biblioteca, dirigida per Julio Manrique i protagonitzada per Marissa Josa, Marta Marco, Enric Auquer i Ernest Villegas. També de la Trilogia de Leenane. Aquesta a diferència de La calavera de Connemara, em va fascinar.
El solitari oest, l’obra que tanca la trilogia, no l’he vist, tot i que també es va representar a la nostra ciutat l’any 2010 al teatre Tantarantana.
De totes les obres de Martin McDonagh, La mà (A Behanding in Spokane) (2012), és la que menys m’ha convençut. D’opinions, com sempre, n’hi ha de tota mena.S’ha de reconèixer que el teatre de McDonagh és molt especial. Les seves obres són subtils i a la vegada implacables, amb una gran profunditat emocional.
A La mà, Pol López torna a endinsar-se en l’univers de McDonagh.
Martin McDonagh, situa aquest relat en una habitació d’un hotel en mig del no-res, en una petita ciutat dels Estats Units.
La mà és una espècie de western americà, amb influències de les pel·lícules de gàngsters de Quentin Tarantino i Martin Scorsese.
És una obra provocadora en tots els aspectes: la utilització d’escenes fortes, agressives i d’un llenguatge explícit amb la finalitat de divertir al públic i de ser crític.
Hi torna a haver violència verbal. Escenes surrealistes, personatges peculiars i diàlegs absurds. Molta ironia i sarcasme.
Com a fet novador, és la primera vegada en la qual McDonagh aborda el tema de la raça.
A La mà ens tornem a trobar davant d’un teatre molt cinematogràfic.
En aquesta ocasió la música tradicional irlandesa, que se sol tocar en directe per ambientar l’obra, és el mateix Pol López qui la canta a cappella. Això m’ha agradat força.
Com ja us he dit al començament, en aquesta ocasió no he gaudit com m’esperava. No m’ha sorprès i les interpretacions les he trobat desiguals.
No hi he connectat.