L’ús d’un llenguatge plàstic potent, treballat i, en certs moments, impactant és la cola que enganxa la peça i que millor connecta amb nosaltres. És un quadre en moviment, una mena de dansa lisèrgica i silenciosa que ens condueix entre els impulsos més amagats de la nostra consciència/societat (sexe, violència, luxe…)
La narrativitat és substituïda pel diàleg corporal entre els tres personatges (sobretot les dues noies que fan un treball excel·lent) i per la mirada que ens proposa l’actor/director/dramaturg a partir de dues càmeres que manipula en directe i que veiem projectades en les dues parets que conformen l’escenografia. (com una mena de Blue Movie de Warhol)
A banda de l’abús d’alcohol, drogues, sexualitat, violència (leitmotiv de l’obra) també hi ha abús en les repeticions i reiteracions de gestos o conductes que ens submergeixen en un estat de mort en vida. La integritat física dels actors (junt amb la proximitat entre el públic i l’escena) fa que algunes accions no tinguin la força necessària i que en molts moments et quedis amb la sensació que allò t’hauria d’escandalitzar més del que ho fa realment.