Podran passar 100 anys més i segurament la frescor que té avui dia el text de Wilde, La importància de ser Frank, estarà encara vigent i a l’ordre del dia. Perquè la falsedat i la hipocresia mai passen de moda.
No és d’estranyar, per tant, que s’hagi escollit aquest text per tornar-lo a representar, aquest cop en una versió musical amb composició de Paula Jornet. Amb una posada en escena bastant senzilla i realista però que aconsegueix fer fluctuar la història entre els dos espais, les dues cases en les quals passa l’acció, se’ns van presentant tant els personatges com els diferents elements escènics i narratius.
SI bé durant gran part del primer acte em va semblar que a la història li costava arrencar, potser pel text, potser energèticament, cap a la meitat l’obra arrenca i aconsegueix de mantenir captivat el públic, i sobretot, fer-lo riure. Amb una espectacular Laura Conejero, que resulta hilarant i que et deixa amb ganes de més, de que torni a escena per dir més barbaritats, trobo que és a partir de la seva entrada que la obra va cap al lloc on volen anar.
Paula Jornet i Paula Amalia interpreten uns personatges que passen de l’odi a l’amor mutu en un moment, mostrant-nos la seva bogeria i gelosia ocasionades per un malentès. També hilarants.
David Verdaguer sap portar molt bé el ritme de tota l’obra, i amb el seu personatge guia la narrativa amb molt d’humor.
Finalment, Mia Esteve i Norbert Martínez, que comparteixen la que trobo la millor cançó del musical, la més divertida. Gran moment.
Tot i així, si es volia fer una versió musical, he trobat a faltar actors de musical, cosa que sempre s’agraeix en un musical, actors que també siguin cantants.
En resum, un espectacle força divertit i bastant ben acabat, que trobo que té la finalitat d’agradar a gran part del públic i de fer passar una molt bona estona.