Aquesta temporada el Teatre Akadèmia ha apostat per La Gavina, una de les obres més representatives d’Anton Txèkhov, sota la direcció del rus Boris Rotenstein. El director ja ha posat en escena obres de Bulgákov, Dostoievsky i Txékhov, però és la primera vegada que dirigeix La Gavina, que ha qualificat com «la millor» de l’escriptor rus ja que parla de «l’amor i l’art», dos temes que l’interessen profundament. Nosaltres, com a abonats, va ser una de les primeres obres que vàrem reservar només veure la programació, teníem molta curiositat per veure aquesta versió de Rotenstein.
La Gavina és un clàssic de la història del teatre i una de les obres amb més versions teatrals fetes a Catalunya en els darrers divuit anys. Es tracta d’una obra que gira entorn les diferents postures davant l’acte creatiu i l’actitud de l’home com a subjecte d’aquesta creació.
El repartiment està format per deu grans actors del teatre català: Enka Alonso, Núria Casas, Sergi Mateu, Mercè Managuerra, Josep Minguell, Sergi Pons, Mingo Ràfols, Jordi Robles, Albert Triola i Albert Humbert. Molts d’ells no han estat a l’alçada. Hi ha hagut molts alt i baixos en les seves interpretacions, de vegades realment fantàstiques, però en molts moments exagerades i molt poc creïbles. La veritat, m’esperava molt més d’ells. Però per ser justa, m’agradaria destacar Albert Triola, Sergi Mateu i Enka Alonso, que han estat espectaculars.
L’escenografia i atrezzo són molt fidels al moment en què es va escriure l’obra, fins hi tot la noia de la taquilla i el noi de l’entrada anaven vestit d’època igual que els actors. L’acció es situa en dos espais, un exterior (fora del teatre), que representa el jardí on hi ha un petit teatre i després de l’entreacte vam passar a l’interior del teatre, on hi havia el saló de la casa. En un principi em va semblar una bona idea; jo estava a primera fila i a banda esquerra, el lloc ideal per veure tota la posada en escena, però els de la banda dreta i els de les fileres posteriors, no crec que en pensessin el mateix, uns perquè no podien veure amb comoditat tot el que succeïa a l’escenari i els altres pel soroll produïts pels cotxes del carrer. A l’inrevés, quan vam entrar a la sala, els de la banda esquerra no teníem una bona visió de tota l’escenografia ja que una gran tela ens ho va impedir.
Ha estat una obra que a part de ser llarga se m’ha fet lenta, lenta, lenta i avorrida. El tros en el que Arkàdina (Mercè Managuerra) li desembolica la vena del cap a Kostia (Jordi Robles), és per perdre la paciencia, em va semblar terrible!, era per aixecar-se i sortir de la sala per l’abús de la paciència del públic.
En una entrevista a Mercè Managuerra, diu: “Destaca el fet que un gran coneixedor de Txèjov hagi posat en escena un text com La gavina a Catalunya: “ell té en compte en quin país viu i en quin moment està fent l’obra. A Rússia se n’han vist moltíssimes, de gavines. Ell la faria d’una altra manera. Aquesta no és la seva gavina. És La gavina que fa per Catalunya en aquest moment. No és que hagi fet La gavina amb nosaltres, sinó que l’ha fet per a nosaltres”.
Em sap greu, però a mi no m’ha agradat gens la direcció que ha fet Rotenstein d’aquesta Gavina.
Tres hores i mitja interminables!!