Fa més de mig segle que els Addams van arribar a la televisió tot basant-se en unes tires còmiques que es publicaven en un diari novaiorquès. El seu èxit va ser tal que es van convertir en una icona de la ficció televisiva, retornant als anys 90 amb tres pel·lícules que els van portar novament a la fama carregats del seu característic humor negre. Tot i que ja fa gairebé una dècada que es va estrenar el musical a Broadway, ara podem gaudir de la seva adaptació sobre els nostres escenaris a través d’una posada en escena digna de les grans produccions del gènere que abunden a l’altra banda de l’oceà. Cal dir, però, que l’adaptació que s’ha fet juga en part en contra del referent icònic d’aquesta familia tan peculiar, ja que s’ha prioritzat l’element més comercial dels musicals i alhora s’han desdibuixat una mica els personatges i el seu vessant purament negre. En aquest sentit, la història esdevé més ensucrada i l’humor negre queda relegat a un espai molt més secundari, adquirint tot plegat un to força allunyat del que d’entrada ens pensem trobar. Segurament, ha mancat risc a l’hora d’apostar en l’essència de la ficció original, però per ser justos i si ens oblidem d’això, com a creació independent tenim una història que funciona relativament bé i sobretot tenim una bona partitura d’Andrew Lippa, de qui vam poder veure i escoltar fa alguns anys l’excel·lent The wild party. No obstant, considero que en ocasions l’humor no acaba de trobar un to adequat que estigui en consonància amb el conjunt de la proposta, tot i que quan ho fa l’obra esdevé divertida.
Un cop dit això, podem afirmar que la producció està farcida d’elements positius, com una escenografia i una il·luminació excel·lents que recreen amb encert diferents parts de la mansió, així com una boca d’escenari que esdevé una meravella. D’altra banda, resulta molt encertat la utilització del grup de «morts», els quals omplen l’escena i esdevenen un recurs coreogràfic molt efectiu, com també ho resulta tota la posada en escena. A més, el disseny de vestuari i el maquillatge esdevenen també punts forts de la proposta, així com les grans interpretacions de Xavi Mira i Lydia Fairén, la qual magnifica per si sola el musical. Així doncs, ens trobem amb una bona producció farcida de grans mitjans tècnics i artístics que ens apropen aquest tipus de muntatge a la nostra cartellera, tot presentant una proposta més ensucrada que la familia original, però adquirint un bon nivell encara que s’hagi enfocat de forma diferent.