Un text de Jordi Casanovas escrit l’any 2015 i dirigit per Pere Riera.
Pere Riera és la primera vegada que dirigeix un text que no és d’ell, i a la roda de premsa va manifestar la seva por en fer una interpretació errada del que l’autor volia expressar, però va quedar atrapat per la història …..
Un text molt dur en el que Jordi Casanovas s’endinsa en el món dels conflictes de parella i ens parla d’en Roger i la Clàudia, una parella que se separa després d’anys de matrimoni i parlen de l’educació del seu fill, intentant d’entendre les raons que els ha portat al divorci.
Pablo Derqui és un inquietant Roger, propietari d’una editorial, una persona aparentment freda i egòlatra que només pot estar amb el seu fill dos dies de cada quinze.
Laia Marull interpreta a la Clàudia, emocionalment inestable que té la custòdia del «nano». Un pacte al qual havien arribat, i que en una trobada, aparentment imprevista, es trenca.
Pablo Derqui i Laia Marull conformen un magnífic duet interpretatiu que ens fa saltar de la butaca amb ganes d’intervenir. Una lluita dialèctica entre tots dos, plena de retrets, autodestructiva, que s’acaba focalitzant en la «possessió» del que més s’estimen, el seu propi fill. Pau és el personatge present i absent alhora, el fill de tots dos que ha començat a tenir problemes de comportament a l’escola.
Dos personatges d’una gran complexitat, tots dos amb clars i ombres que fa difícil que generin el nostre recolzament a l’un o l’altre, i unes interpretacions convincents, mes en el cas de Pablo Derqui que veiem en el personatge des del minut zero, i no tant en el cas de la Laia Marull que ens va començar a convèncer a mitja obra.
Una proposta que més enllà de la violència de gènere, que la Claudia imputa al Roger, ens parla de la dificultat d’encarar el trencament d’una relació pensada a priori com a duradora. Una tensió dramàtica creixent que ens porta a un desenllaç esperat i inesperat alhora, d’una gran duresa.
La magnífica direcció de Pere Riera ha donat als dos personatges el pes de dramatisme just en cada moment.
Una escenografia de Sebastià Brosa que ens vol transmetre la transformació que ha patit la llar que compartien, llar que s’ha convertit en un lloc inhòspit on la vegetació s’escola per tot arreu i les fulles dels arbres ocupen l’abans acollidora sala.
La il·luminació de Sylvia Kuchonov, i l’espai sonor de Jordi Bonet ens ajuden a copsar la tensió creixent que s’apodera de la parella a mesura que les paraules que es dirigeixen són més feridores i els silencis més eloqüents. L’escenari al mig de la sala, amb espectadors a banda i banda que ens convertim en observadors i testimoni de la foscor que pot portar associada una relació de parella que esdevé tòxica i destructiva.
Una proposta arriscada i a moments molt «incòmode» que ens ha agradat i que recomanem sense cap dubte.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ