La violència psicòlogica sovint no deixa marca física, però les paraules poden ser tan feridores com l’altre tipus de violència. De fet, com moltes vegades no és visible, es pot donar el cas que aquesta passi desapercebuda i que afecti a la víctima de forma silenciosa. D’aquesta manera, sovint no es vista com a tal ni per la pròpia víctima ni per l’agressor, que lluny de la realitat no és conscient que l’està aplicant i que pensa que manté un bon comportament envers la víctima, cosa que no l’eximeix d’estar infligint violència. Així, La dansa de la venjança ens parla d’aquest tipus de violència, la que pot destrossar a una persona amb l’únic ús de les paraules i del maltracte psicològic, passant perillosament desaperçebuda en el pas del temps i instal·lant-se en l’interior de la víctima. En aquest sentit, el text de Jordi Casanovas fa un bon treball a l’hora de mostrar-la i al desenvolupar una trama en la que visiblement es pot anar desengranant-la i apreciar el seu funcionament. De la mateixa manera, crea dos personatges efectius que es van perfilant a mesura que avança la història, aconseguint que la vessant de thriller funcioni alhora que se’ls va donant profunditat. No obstant, considero que es produeixen alguns alts i baixos a nivell d’escriptura, funcionant realment bé en els diàlegs, però no sempre fent-ho en les parts més discursives, a on esdevé excessivament subratllat el discurs i es trenca el bon ritme de l’obra. A més, la fusió entre thriller i drama no sempre resulta satisfactòria, especialment en el seu tram final, amb punts de gir habituals del gènere que volen atorgar una sorpresa que potser no caldria i que li acaba treient personalitat a l’obra.
Per la seva part, la direcció de Pere Riera resulta dinàmica, aconseguint crear una atmosfera de tensió en tot moment, alhora que aprofita un espai escènic molt ben trobat i treu el millor de dos actors que es mostren encertats. Així doncs, ens trobem amb una obra ben plantejada, però amb un desenvolupament més irregular, que prefereix apostar més per punts de gir i mecanismes ja vistos que no pas per esprémer al màxim allò plantejat, cosa que no vol dir que hagi de renunciar al gènere escollit. De totes maneres, es tracta d’una obra que resulta entretinguda i que conté un rerefons ben trobat, permetent gaudir i passar una bona estona malgrat no acabar de ser del tot rodona.