LA CLEMENZA DI TITO de Wolfang Amadeus Mozart , òpera en dos actes sota la direcció escènica de David McVicar i la direcció musical de Philippe Auguin.
LA CLEMENZA DI TITO, és una història de l’imperi romà, al segle I de la nostra era i ens explica la conjura de Vitellia (Myrtò Papatanasiu), i del seu amant Sesto (Stéphanie d’Oustrac) per assassinar i enderrocar Tito (Paolo Fanale) l’emperador. Un emperador que, un cop coneguda la conxorxa, preferirà mostrar clemència perdonant els conspiradors.
McVicar ens presenta una posada en escena d’una sobrietat i foscor «monumentals», tota l’escenografia amb tonalitats grises i el vestuari negre que anacrònicament no correspon a l’època que representa. Tan sols l’emperador i Servilia (Anne-Catherine Gillet) la germana de Sesto, vesteixen de blanc. L’única nota de color, la donarà la capa de l’emperador i el cap del bust de Vespasià que tenyit de vermell es descobreix al segon acte. Aquesta posada en escena és de llarg el que menys ens va agradar.
Una escenografia per oblidar de David McVicar i Bettina Neuhaus, que compta amb cinc grans peces arquitectòniques que es desplacen horitzontalment i reiteradament al llarg de l’escenari, creant els diferents espais on transcorre l’acció, l’espai urbà, el Palau de l’emperador, el Capitoli o les estances privades. Una gran gelosia indica la separació entre interior i exterior.
LA CLEMENZA DI TITO va ser estrenada al Teatre Nacional de Praga el 6 de setembre del 1791 amb motiu de la coronació de Leopold II com a rei de Bohèmia. El llibret de Caterino Mazzolà basat en un text original de Pietro Metastasio, s’adscriu al gènere de l’òpera seria, i es tracta d’una al·legoria a la clemència que s’espera de tot mandatari en clara al·lusió a Leopold II a qui anava dedicada l’òpera.
L’encàrrec fet a Mozart va ser precipitat i va ser el seu deixeble Franz Xaver Süssmayr que va fer els recitatius. Aquesta òpera no va agradar tot i ser la darrera òpera estrenada de Mozart. Va ser estrenada al Liceu el desembre de 1963.
L’orquestra del Liceu ha estat dirigida correctament per Philippe Auguin i el cor com es habitual per Conxita García, un cor que aquesta vegada no ha comptat amb cap reforç exterior.
De les veus podem dir que ens han agradat molt especialment la de la mezzosoprano Stéphanie d’Oustrac en el paper de Sesto i també la de la soprano Myrtò Papatanasiu en el paper de Vitellia. Hem valorat també positivament les veues de la mezzosoprano Lidia Vinyes-Curtis en el paper d’Annio i la de la soprano Anne Catherine Gillet com a Servilia. A un nivell força inferior la veu del tenor Paolo Fanale, malgrat interpretar el paper protagonista.
No ha estat una gran nit d’òpera, encara que ho salvat la magnífica música de Mozart i la de les veus mencionades. Almenys hem pogut conèixer l’última òpera de Mozart.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ