Aquest dijous he anat al Teatre Aquitània a veure “La 39, ja et trucarem“, de la companyia “3 que fan”. Estrenada inicialment al Casal d’Alella, segons sembla amb bona acollida pels veïns. I han volgut realitzar el dificil salt a Barcelona.
És un petit homenatge al gènere musical, amb diferents copets d’ull a alguns d’ells. Com el xiulet que escoltem un parell de vegades com inici d’un musical. A més, parlen del teatre musical en un espectacle musical; altre copet d’ull a un dels musicals més recordats però en el món del cinema.
Aquest cop amb càstings ens anem iniciant en aquesta obra. Clara anima a un desconegut, en Pol a fer un musical. I en aquest començament s’uneix en Litus.
He de dir que Marina González, Alberto Ladrón i Jordi Farrés és el més fort de l’espectacle. Hi ha un parell de cançons amb força empenta “I sí” i una al final del primer acte sobre el món dels càstings i de l’espectacle. Els tres personatges principals tenen una bona veu i un bon treball actoral. Es guanyen l’aplaudiment final dels espectadors.
Per altre costat, tenim una petita història que s’agafa pels pèls, amb la Simone (una ‘gran’ actriu), la Dolors (deixaré el seu rol per no trencar un dels moments) i el Ramón (el propietari del bar on succeeix gran part de la funció). Hi ha un cos de ball, que m’ha costat trobar-ne el motiu d’alguns dels seus balls i moments que, personalment, crec que era per allargar-hi el temps de l’obra.
Un text amb algun moment divertit, molt optimista per parlar-ne del món teatral (càsting, esforç, les crítiques,la constància, el sacrifici …); personalment,on més fluixa queda és la part coreogràfica. Però amb un gran esforç d’una nova companyia petita, que s’ha animat a portar la creació de la seva obra a Barcelona. Amb tot el que això comporta.
Un missatge que repeteixen: “ara és el temps per poder perseguir els mateixos somnis”. Una opció per començar a anar-hi al teatre, sempre que no es quedin únicament amb aquesta experiència.
Podeu veure la resta de la meva opinió a l’enllaç
