Entrem a la sala i ens trobem a una dona estirada en un sofà. Està llegint una carta, l’arruga amb ràbia i la llença al terra. El que hi diu aquesta carta no ho sabrem fins al final.
La carta, el seu contingut i qui l’escriu seran el punt de partida d’un monòleg intens en el que se’ns mostrarà, tal i com és, i qui és, la dona que tenim davant nostra.
L’espai escènic és auster. Tot i que hi ha un sofà, una ampolla de licor i una pila de llibres pel terra, es pot percebre la buidor que impregna l’espai.
La llum tènue i esgrogueïda que s’utilitza en la representació, li dóna encara més aquella sensació de buidor a l’espai.
Aquesta buidor escènica fa que tota l’atenció recaigui en el text, que és realment magnífic, i en la interpretació de l’actriu protagonista de l’obra, Belen Blanco.
No tinc suficients adjectius ni paraules elogioses per descriure l’extraordinària feina interpretativa , tan a nivell físic, com vocal, que fa aquesta actriu durant tota la representació. Ella sola és capaç d’omplir la buidor de tot l’espai. Una buidor que omple amb la seva presència escènica.
La capacitat de transformarció en les diferents personalitats, que s’amaguen dins la protagonista, és realment impressionant. En ella veurem a la filla d’un militar poderós que està tancat a la presó per genocidi, a la dona d’un funcionari, a la noia que no va actuar de manera correcta amb la seva amiga, a la dona enamorada que va renunciar a l’amor de la seva vida degut a la seva condició social i a una educació militar; una educació basada en el sentit del deure i la severa moral tradicional.
Belen Blanco ens ensenya a totes les dones que hi habiten dins seu: la dona forta, la dèbil, la freda i calculadora, la ultratjada i l’enamorada, l’altiva i la desesperada, la ressentida i plena d’odi,… La dona solitària que lluita contra sí mateixa. La dona que es controla en tot moment i mostra una aparença enganyosa.
De fet el personatge de Germana (nom de la protagonista) ens recorda molt al personatge de “Hedda Gabler” d’Ibsen (la representació del grau més alt de la contradicció interna), aquella que frívolament jugava amb pistoles. De fet penso que, tret d’alguns detalls, “Kinderbuch” és una versió més actual de l’obra d’Ibsen, on coincideixen personatges ( pare, amiga, amant i marit), fins hi tot la protagonista (Germana) és molt similar a Hedda; la maternitat és imminent en els dos casos, fins hi tot l’oferiment d’una de les seves pistoles a l’amor de la seva vida és similar.
Tota l’obra transcorre en un dia i en un sol espai. És la reflexió d’una dona, tal i com he dit al principi, després de llegir una carta.
Penso que estem davant d’una obra imprescindible, d’aquelles que no s’hauria de perdre ningú.
Una obra impressionant en molts aspectes, text, interpretació i direcció. Una filigrana. Una obra que no pretén jutjar, sinó que et fa pensar i reflexionar.
Una obra plena de metàfores tan a nivell de text, com d’imaginari. La buidor de l’espai escènic, la buidor com a dona, la buidor de la seva vida. L’aïllament de la protagonista en un recinte tancat i protegit crec que és tracta d’un aïllament més a viat a nivell social, cultural i educatiu que realment físic. Les pistoles. El joc amb les pistoles. Disparar en un camp de tir. Són sens dubte símbols de desig de llibertat.
Una obra amb una força magnètica brutal, d’aquelles que si t’atrapa, com ha estat en el meu cas, et farà gaudir de principi a fi.
BRUTAL!!!