Javier Ortiz (Sant Sebastià 1948-Madrid 2009) era un periodista que durant els seus anys de militància antifranquista va patir la tortura policial. Va viure denunciant permanentment l’abús policial i els espais d’impunitat que existeixen a les societats anomenades democràtiques. I ho va fer des del periodisme.
Aquest text, «José K, torturado» està carregat de polèmica d’ençà que en 1998 Javier Ortiz va donar una conferència sobre la tortura en el Círculo de Bellas Artes de Madrid, que va provocar la sortida indignada de mig aforament enmig d’insults al ponent. L’editorial Atrapasueños va editar el text en 2009.
Carles Alfaro (València 1960) fundador de la companyia Moma Teatre (1982), és dramaturg, director, actor, escenògraf i dissenyador de llums. Ha treballat durant sis mesos per donar forma a aquest muntatge teatral, recuperant molts dels esborranys de la conferència d’Ortiz.
L’actor Iván Hermes (Madrid, 1976) dóna veu i cos a José K. tancat dins una gàbia de vidre, on despullat i emmanillat s’enfronta al poder, a la raó dominant i després de dies de patir tortures ens explica les seves raons per anar contra el poder establert encara que per fer-ho hagi de matar persones innocents.
Un monòleg que ens planteja el dilema de quina de les violències és més acceptable, la violència terrorista o la que s’exerceix des de l’estat de dret.
És lícit sotmetre a tortura a un terrorista que no té inconvenient a reconèixer que odia a la humanitat en ple, i que acaba de col·locar una bomba de gran potència en una plaça on s’està celebrant una concentració multitudinària ???, davant de desenes de vides humanes en risc, està justificada la tortura ???
Veiem el terrorista com un ésser humà, ens veiem obligats a escoltar-lo, a sentir les seves raons. Però escoltar-lo no vol dir que acceptem el que fa. Escoltar-lo ens obliga a mirar de front allò que no veiem, que no volem veure, perquè tots sabem que la tortura és una pràctica habitual en molts llocs, molt sovint al nostre país, a la nostra ciutat.
Però creiem que acceptar la tortura en un cas com el que se’ns presenta, és acceptar-la per sempre. Perquè si la societat accepta la tortura, deixa en mans dels torturadors el criteri per aplicar-la ??, Quin fet determina que la tortura és justificable ??, Quina línia es considera vermella, a partir de la qual la tortura és aplicable ??, Fins a quin punt ??, En quin moment s’ha de parar ??
La posada en escena ens converteix en espectadors de «cinema» ja que només podem veure a José K. a través d’una pantalla; ell atrapat dins l’urna, reflexiona sobre el que ha motivat el que va fer i dialoga amb els seus torturadors. El seu odi, la seva por, les seves raons, el seu dolor, el seu orgull, … Les parets de la gàbia, en un primer moment, totalment translúcides, s’acabaran tornant opaques amb el baf de la respiració i la suor de l’actor. Veiem gairebé sempre únicament el seu rostre en la pantalla gran, suspesa a sobre de la gàbia.
Nosaltres ens vam haver de canviar de situació i posar-nos unes quantes fileres més enrere, per veure la pantalla correctament sense «desnucar-nos».
Claustrofòbia, desassossec, angoixa … un disseny d’il·luminació impactant, i una interpretació absolutament convincent i aclaparadora.
Impactant, necessària, trasbalsadora.
Llàstima de la infame qualitat del so, segurament provocada perquè l’actor està tancat dins d’una gàbia de vidre i la reverberació del so dificulta i molt el seguiment correcte del que expressa. Caldria treballar en la recerca d’una solució tècnica per evitar aquesta distorsió. Amb un espai sonor millor treballat, la nostra valoració seria infinitament millor.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ