En sortir de la sala del Teatre Tantarantana vaig envejar una mica la curiosa manera de prendre’s la vida d’en Fermín Jiménez, però en realitat aquest personatge és l’excusa per parlar del temps lliure, de la feina, la família, de les petites coses i de res. O com a mínim aquesta és la sensació que tenia mentre avançava l’espectacle. Recordava constantment aquella sèrie creada a la ficció per Jerry Seinfeld i George Costanza. «De què va?» «De res.» De res i de tot, afegiria jo. No tenia la sensació d’estar veient una obra de teatre, sinò que presenciava una conversa entre dos amics, Àlex Cantó i Jesús Muñoz (grandíssims, per cert). És un espectacle farcit de metallenguatge. Els actors juguen a pales dalt de l’escenari, juguen a endevinar pel·lícules mentre construeixen el decorat o parlen de temes aparentment banals, sempre amb la complicitat del públic, a qui van interpel·lant al llarg de tot l’espectacle. No és que trenquin la quarta paret, no hi és present en cap moment.
Em van enganxar amb l’aparença de que no passava res. Amb l’ús de recursos teatrals que feien molt dinàmic un text en un espai estàtic. El control corporal que tenen els actors (he dit ja que són molt bons?). El bon rotllo i la compenetració que transmeten. La veritat que transpiren, cosa que trobo apassionant. La reflexió irònica sobre la societat en la que vivim. Una reflexió que no és incisiva, no posa de mala llet, però que s’instal·la com una llavor dins teu i et fa reflexionar i estirar-te dels cabells a posteriori. L’espectacle és pur gaudi, relaxa, és dolç amb l’espectador i transmet aquesta simpatia que tant trobem a faltar en el nostre dia a dia. Reitero el gran encert en els recursos usats per fer avançar el text, tant des del punt de vista teatral/interpretatiu com del tècnic. La llum, la música i el vídeo acaben de vestir un escenari humil que es mengen aquests dos actors prometedors.
Aprofito per jugar a un dels jocs de l’espectacle: «En la meva hora lliure, aniria a veure Jo de major vull ser Fermín Jiménez.»