Una obra fonamental dels últims quinze anys del teatre europeu, escrita per Jez Butterworth (1969), dramaturg i director de cinema britànic. Estrenada el 2009 al West End de Londres, va ser conceptuada pels crítics britànics com «el fenomen teatral de la dècada«. Les obres de Jez Butterwoth es fan ressò d’històries fascinants protagonitzades per éssers excèntrics que transmeten l’eco d’ansietats socials generalitzades.
En paraules del seu director JERUSALEM és una obra enorme. Abassegadora. Salvatge. Divertida. Insurrecte. Rebel. Com un gegant. Com un exèrcit de gegants. Com una nit de festa memorable. I al mateix temps és una obra amb ànima, amb molta ànima.
Tota l’acció té lloc a la clariana d’un bosc, el bosc frondós, exuberant i màgic d’Anglaterra. El bosc del «Gall», de Johny Byron «El Gall» l’antiheroi protagonista de la història.
El muntatge s’inspira en la lletra de la cançó Jerusalem, un himne no oficial, compost per Sir Hubert Parry el 1916, a partir d’uns versos de William Blake recollits en el prefaci del poema Milton (1804) dedicat a John Milton.
Pere Arquillué ens ha regalat una interpretació de les que difícilment ens oblidarem, un personatge d’una complexitat enorme que és desvergonyit i al mateix temps és inspirador d’una gran tendresa. Un personatge solitari rodejat de gent. Un personatge al qual ningú estima però al que tots busquen. “No saps si és un fracassat o està tocat pels déus. S’acosta als pobres d’esperit, perquè és amb ells que se sent còmode”.
Només Ginger, paper interpretat magníficament per en Marc Rodriguez, mostra un veritable afecte cap a ell (com va dir a la roda de premsa, ell és el seu Sancho Panza particular). Ell és l’adolescent etern.
Destaquem també molt especialment les interpretacions de Víctor Pi, el professor filòsof que, en un acte de bogeria i espiritualitat, acaba despullat copulant amb la terra i d’Albert Ribalta, l’amic de la infància propietari d’un pub que ha de ballar una dansa tradicional a la festa del poble. Ells pretenen ser el contrapunt seriós a l’aparent bogeria d’en Byron.
David Olivares i Chantal Aimée són els altres dos adults de la història que interpreten, cadascú dos personatges totalment diferents.
La resta de personatges són joves adolescents, que aprofiten com poden, l’espai de llibertat que es viu al costat de la caravana d’en Byron. Ells són Elena Tarrats (magnifica veu), Guillem Balart, Adrian Grösser, Anna Castells i Clara de Ramon.
Quin nivell la d’aquests joves actors !!! El futur del teatre català està en bones mans.
Per altra banda, Jan Gavilan i Max Sampietro són els dos nens que alternen el paper del fill d’en Byron.
La posada en escena és espectacular, en un lloc tan màgic com l’amfiteatre del Teatre Grec, que deixa respirar la màgia de l’indret i de l’obra. Amb esplèndida escenografia d’Alejandro Andujar, vestuari de Maria Armengol, Il·luminació de Jaume Ventura, espai sonor de Damien Bezin, els audiovisuals de Francesc Isern i la caracterització de Núria Llunell; el text traduït per Cristina Genebat, ha brillat de la mà de la direcció i de tot l’elenc actoral.
JERUSALEM és una obra dionisíaca, la celebració del caos, el desordre i la llibertat. Una comèdia shakespeariana moderna de dimensions èpiques.
Llarga, llarguíssima (però que se’ns ha fet curta). Bravo, bravíssim.
Tant de bo que la màgia d’aquesta posada en escena al Teatre Grec, no perdi massa als escenaris dels teatres convencionals, quan es pugui veure al Teatre Romea en temporada i en la seva gira posterior. Creiem que ho tindran difícil.
Nosaltres com veieu hem sortit del Teatre Grec, absolutament FASCINATS. No som massa partidaris de veure representacions teatrals en un espai tan enorme, com és aquest, i encara menys a l’aire lliure, però aquesta nit, la recordarem per molts anys. Potser també l’hem gaudit molt especialment per estar situats ben a prop, a la fila 5 on podíem veure amb claredat les expressions dels actors i les seves interpretacions.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ
