Aquest cap de setmana ens esperava en teoria un dels «plats forts» del Festival Grec amb Isabelle Huppert com a Reina d’Escòcia al Teatre Lliure de Montjuïc. I, tot i saber que anem a contracorrent amb les opinions generalitzades que hem escoltat, hem de dir que per nosaltres ha estat la gran decepció d’aquest Festival.
És per sort, el primer espectacle que ens ha decebut totalment dels 27 espectacles que ja hem vist fins ara d’aquesta edició del Festival Grec 2019. Intentarem per tant, posar per escrit els nostres arguments per explicar-nos.
MARY SAID WHAT SHE SAID és un monòleg, una producció del Théâtre de la Ville de París, dirigida per Bob Wilson amb text de Darryl Pinckney i música original de Ludovico Einaudi. El vestuari és de Jacques Reynaud. Aquesta producció va ser estrenada a París al mes de maig. Aquí la podem escoltar en francès sobretitolada al català per Elisabeth Ibars.
Isabelle Huppert (París, 1953), actriu de teatre i cinema enfronta amb aquest el seu segon monòleg amb Wilson com a director, l’anterior va ser el 1993, «Orlando» de Virgina Woolf. Bob Wilson (Texas, 1941) signa també l’escenografia, la il·luminació i en general tota la concepció del muntatge.
MARY SAID WHAT SHE SAID és una història d’amor, poder i traïció d’una dona que va perdre la corona seguint les seves passions. El testimoni de la mateixa reina, extret en bona part de les cartes que ella va escriure, sobre les conspiracions i tensions polítiques i religioses del seu temps. La seva rivalitat amb Isabel I d’Anglaterra, “la verge maquillada”, com ella l’anomena, la va portar finalment a l’empresonament i la mort.
Tota l’acció (???) té lloc al Castell Fotheringhay, al nord d’Anglaterra, el 6 de febrer de l’any 1587, el dia abans de la seva decapitació. Ella porta 19 anys de captiveri i abans de morir recorda el que ha estat la seva vida.
Robert Wilson, del que l’actriu diu que “ha inventat un llenguatge, alhora que una manera de captar i portar a escena el temps i l’espai”; la situa sola en un escenari immens i totalment buit. Ella al fons de l’escena, retallada sobre una gran pantalla il·luminada i amb dues franges de llums paral·leles que limiten la boca de l’escenari per dalt i per baix (per cert, uns llums massa potents que bona part de la representació enlluernaven, dificultavent i a vegades impedeien veure correctament «l’acció» a l’escenari i inclús a poder llegir els sobretitulats).
Isabelle Huppert estàtica, pràcticament immòbil, amb un desplaçament imperceptible d’uns centímetres cap a nosaltres, ella és tan sols una silueta en negre de la que no veiem la cara durant 17 llarguíssims minuts. Ella parla, en un to monocord i pla, com si estigués recitant una lletania, però a més a més dit d’una manera massa ràpida, molt difícil de seguir, amb un text reiteratiu, ja que de fet molts paràgrafs del text s’aniran repetint durant tota la peça.
Una posada en escena que juga amb les llums al nostre entendre, de forma errònia i amb la música creada especialment per la peça per Ludovico Einaudi, que és potser el millor de l’espectacle. Una interpretació que segurament s’adiu al que el mateix Wilson afirma: «no hi ha res més artificial que un actor intentant ser natural«.
Passats els 30 minuts d’ençà que ha començat la proposta, la actriu Isabelle Huppert, comença a bellugar-se, i llavors fa la impressió que de sobte sembla «atacada» per una mena de ball de «san bito», amb moviments repetitius, endavant i enrere. Moments de silenci on es deixen sentir les gravacions, moments on ella sembla quedar paralitzada amb una expressió de terror al rostre, crits, riures, i moments on recita a tal velocitat el text que es fa pràcticament incomprensible.
No dubtem de la provadíssima vàlua d’aquesta actriu, que nosaltres no teníem el plaer d’haver vist mai treballar en directe; segurament serà una de les més cotitzades i preuades actrius europees, però creiem que la direcció de Robert Wilson, és totalment errònia i no l’ha deixat que la seva interpretació lluïs com hauria sigut desitjable.
Ha estat una hora i mitja de repeticions del text, que aporten una vegada i una altra les mateixes dades de la vida de la reina, dels seus amors, de les seves maternitats, de les seves Maries.
Ha estat mitja hora de paràlisi total, seguida d’una hora d’un moviment coreogràfic geomètric, sense sentit, obsessiu a estones, només trencat momentàniament per l’aparició d’una altra figura al fons de l’escena, per la sabata blanca o per la carta, elements que apareixen com sorgits del no-res. Poèticament bella l’escena de la boira i impactant el moment abans quan un fos en negre deixa sentir els tres cops que va donar la destral en tallar-li el cap.
Per a nosaltres ha estat una hora i mitja mooolt llarga, fins a un punt que hem desconnectat i ja ens importava ben poc si l’actriu interpretava a la reina Maria Estuard o al personatge de Pippi Calzaslargas.
En acabar un sector del públic proper a nosaltres ha quedat mut, un altre sector s’ha posat dempeus entusiasmats aplaudint i cridant «bravos» fins a arribar a l’afonia…. a poc a poc els que restaven muts, s’han anat afegint als aplaudiments… no sigui cas que la seva actitud, fos mal entesa, com que no apreciaven l’excel·lent tasca interpretativa de la «diva».
De fet avui llegíem en un diari que Isabell Huppert amb aquesta interpretació, ha esdevingut la reina del Festival Grec. Nosaltres evidentment som republicans i no pas monàrquics.
Sincerament … una nit per oblidar.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ