Avui dia 12 d’octubre, una data més que apropiada per anar a veure aquesta proposta que ja va anar a la Sala Fènix. Una proposta sobre el colonialisme i el racisme que s’ha viscut, estem vivint i segurament els propers anys seguirà vigent.
L’obra recorre la història de vida de tres dones, construint un relat tridimensional on el passat, present i futur s’entrecreuen donant compte de les vastes i complexes relacions entre racisme, força de treball i gènere. Índia parla de colonialisme encara avui, i el farà demà. En ella s’inscriu la història de generacions que han callat per a sobreviure: la història d’Amèrica Llatina colonitzada.
Un viatge cap a les arrels, un manifest sobre com els cossos marrons parlen de la història que ens han ocultat.
L’inici no és gaire esperançador, ens trobem en una situació semblant al bosquimà de Banyoles. Una persona enterrada (millor dit exposada) en un pais que no li correspón. Una persona exposada a la societat per pura atracció. Ens veiem com de mica en mica ens va explicant la història de dues dones, dues generacions on l’esclavisme i colonialisme està present fins i tot en els nostres dies.
Mara Ortíz ens explica molt més amb el cos i el moviment aquest testament vital i de denuncia. El seu cos es converteix per moments en un grit d’auxili i de denúncia. Però també de voler deixar a la nova generació una vida millor.
Podeu veure la meva opinió al següent enllaç
