Una producció del Centro Dramático Nacional, que el Teatre Romea ha volgut portar a Barcelona, encara que sigui per només cinc representacions.
Un text escrit per Javier Gomá (Bilbao, 1965), filòsof, escriptor i assagista, que va decidir explicar la dolorosa experiència de la pèrdua del seu pare i, de retruc parlar d’una part de la seva pròpia història, la seva primera infantesa de la qual ell no té massa records i els que té, és a través del seu pare. El mateix autor ha explicat que aquesta obra és un itinerari del dol dels 40 dies posteriors a la mort del seu pare. Aquest és el seu primer text dramàtic o millor dit un assaig portat al teatre.
Fernando Cayo és l’actor que transforma en paraula el seu discurs, que es converteix en el fill que a cinquanta anys perd al seu pare i queda tan trasbalsat, que ni ell mateix compren perquè l’ha afectat tant un fet que tots sabem inevitable i associat a la mateixa vida. Morir és el destí final.
Un monòleg, sota la direcció d’Ernesto Caballero, que comença abans de pujar a l’escenari, quan l’actor es dirigeix al públic i agraeix el temps que dedicarem a escoltar el seu raonament, la vivència del seu dol.
Un muntatge molt cuidat i absolutament brillant, amb una posada en escena espectacular. L’escenografia de Paco Azorin, una rampa de fusta, que pren vida pròpia i que inicialment està una mica inclinada; a sobre com a únics elements, una cadira «Barcelona» (Mies van der Rohe) i uns quants llibres.
Menció especial a la música de Luis Miguel Cobo, i sobretot a la il·luminació de Ion Anibal que provoca un joc de llums i ombres donant espectacularitat als moments on el protagonista recorda al seu pare, gairebé com un ésser mític.
La interpretació que ens ha ofert Fernando Cayo ens ha semblat realment extraordinària, passant de moments pròxims, on ens transmet pensaments, converses amb el seu pare o amb els seus fills, i records, a moments on la rabia i la no acceptació de la mort del seu pare fan pales el seu immens dolor per la pèrdua i la seva constatació de què és un fet irrefutable al qual tots estem destinats. Una interpretació plena de matisos que dota al personatge d’una gran humanitat.
L’obra aspira a fer que l’espectador es vegi reflectit en el personatge del “fill”, una persona que acaba de complir el seu 50 aniversari i que a partir de la mort del seu pare, s’adona que l’important de tot plegat, és la vida que li queda viure d’ara endavant. Vol ser un cant per recuperar l’entusiasme per seguir vivint.
Una obra profunda i plena de reflexions sobre la idea de la mort, un tema incomodo de parlar, molt present, però que trasbalsa quan ens toca de prop. Sempre ho acceptem millor quan afecta els altres, però costa de pair quan som nosaltres «els protagonistes del dol». És en aquells moments que esdevenim Inconsolables.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ