Una proposta de Meridiano 70ymedio Teatro, escrita per Albert Lladó i dirigida per Marcela Terra, en el que vol ser una actualització del mite d’Ícar, lligant-lo d’alguna manera amb el tràgic accident (o suïcidi/assassinat col·lectiu) del vol 9525 de Germanwings.
El 24 de marc de 2015, Andreas Lubitz va estavellar l’avió contra els Alps francesos. En el vol número 9525 van morir 150 persones. L’atracció per l’abisme que va sentir el jove pilot no és una simple anècdota.
ÍCARO està interpretada per Padi Padilla i Eloi Benet, i he de dir que potser el que m’ha agradat més d’aquesta proposta, són les interpretacions dels dos actors que es deixen la pell a l’escenari.
Potser anava amb una idea equivocada, malgrat que el títol de la proposta escènica em donava forces pistes de què es tractava més aviat d’una adaptació d’un text basat amb un episodi prou conegut de la mitologia grega; el lligam amb l’accident/suïcidi del nou Ícar contemporani, segons el meu punt de vista és massa subtil, potser perquè jo m’esperava que l’obra ens donés més pistes del perquè el pilot va actuar d’aquella manera….. i potser l’autor sí que ens ho intenta assenyalar amb algunes anàlogies amb aquella tragèdia grega, però particularment a mi aquelles històries de fa desenes de segles, no m’acaben d’atrapar. Segurament la meva valoració està massa influïda per aquest aspecte.
A la mitologia grega, Ícar és fill de Dèdal, arquitecte constructor del laberint de Creta, i d’una esclava anomenada Náucrate.
Pare i fill estaven retinguts a Creta, i havien decidit escapar de l’illa, per fer-ho Dèdal va decidir fabricar unes ales per a ell i per al seu fill. Era l’única sortida possible donat que el rei de Creta, Minos, controlava l’illa per terra i per mar.
Van aprendre a volar, però no podien volar gaire amunt perquè el sol no desfés la cera que unia les plomes, ni gaire avall perquè l’aigua del mar no mulles les ales. Però, contravenint les indicacions del seu pare, Ícar ascendia, i pujava i pujava, fins que el sol va desfer la cera i les plomes es van desenganxar, provocant la caiguda del jove al mar, i la seva mort.
El pare va facilitar al seu fill les eines per emprendre el vol, però Ícar, vol anar més enllà, arribar més lluny i malgrat els crits desesperats del pare que el volen retornar a la realitat, ell ja hi ha pres una decisió i res el pot aturar. Quantes vegades durant el descens va estar a punt de desistir Andreas Lubitz?
En aquesta proposta, la caiguda d’Ícar és també la caiguda d’Europa, comprovem les ressonàncies, i les analogies obertes, amb una Europa que, pendent només dels avanços tècnics, s’ha anat perdent en el laberint de la seva ambició cega.
Una posada en escena en el que es visualitza accions dins de l’avió, com la desesperació del segon pilot en veure que no pot obrir la porta per accedir a la cabina de comandament, així com l’àudio on des de la torre de control s’avisa insistentment de què l’avió ha d’aixecar el vol….. però així i tot el text bàsicament es basa en el diàleg entre aquell Ìcaro grec i el seu pare Dèdal … i aquest fet, m’ha allunyat molt, potser massa, de la història actual.
Malgrat que pel que he comentat abans, a mi la proposta no m’ha acabat d’atrapar, considero que ha pagat la pena veure-la, tant per la posada en escena com sobretot per les magnífiques interpretacions dels dos actors.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ