A través del seu International Institut of Political Murder, el director Milo Rau s’ha interessat per diferents formes de totalitarisme i manipulació política. A Les últimes hores d’Elena i Nicolaie Ceausescu es va acostat al moment de l’execució del dictador romanès, i a Els judicis de Moscou ha portat a escena alguns dels judicis polítics viscuts a Moscou l’última dècada, inclòs el de les Pussy Riot. En aquesta línia d’anàlisi de la realitat, de document real contrastat, se situa l’obra presentada aquests dies al teatre Lliure. Hate Radio (la ràdio de l’odi) recrea les emissions de la Radio Télévision Libre des Mille Collines que van contribuir a la matança de les famílies tutsis en mans dels seus propis veïns de la majoria hutu, i realment impressiona la presentació directa d’un d’aquests programes, amb fragments reals antològics d’una brutalitat increïble. En alguna mesura, l’obra és una vacuna, crea anticossos contra la barbàrie quan veiem com els tres locutors alternen el divertiment més trivial amb l’apologia directa de l’assassinat i de la tortura.
A Rwanda, l’emissora de ràdio es va fer molt popular entre el jovent de la majoria hutu per les formes desimboltes, juvenils i aparentment rebels adoptades, sobretot gràcies a arribar amanides amb la música nord-americana més plena de ritme i de marxa del moment. L’escenificació de Rau embolcalla la recreació central de l’emissió amb les entrevistes posteriors d’algunes de les víctimes, uns documents estremidors que fan encara més dur tot el que veiem i sentim dir als pretesos periodistes; i aquí hi hauria l’únic retret: seria millor (més efiçaç formativament) haver situat aquests testimonis només al final perquè els espectadors tinguessin primer l’oportunitat de comprovar fins a quin punt s’havien deixat dur pels locutors, fins a quin grau se li feien simpàtics i li semblaven bons companys de festa, o bé si un ja s’havia horroritzat per compte propi de les bestieses esmoladíssimes del verb propagandístic dels tres professionals de la manipulació. Comprats?, enganyats?, interessats? Ignorem si el militar que no els deixa de petja ni un moment és allà per protegir-los o per controlar-los, però tant hi fa, no s’hi van posar pas per poc.
Hate Radio no pren altre partit que la veritat. Forma espectadors adults. I ens adverteix que el mal pot créixer molt ben disfressat. Impressionants interpretacions. Teatre real contra cert poder real dels media. Només cal escoltar alguna tertúlia d’aquí mateix, o llegir segons quin tuit d’aquests dies pels xiulets de la inauguració del mundial de natació a Barcelona, perquè se’ns posi la pell de gallina. La cultura de l’odi, en el grau que sigui, no és mai innocent.