Pot semblar contradictori incloure l’adjectiu «bona» per descriure una obra i, per contra, només atorgar-li dues estrelles (o aplaudiments). En aquest cas, considero necessari diferenciar la magnifica reproducció d’un document històric que ha aconseguit fer aquesta companyia i el gairebé nul joc teatral que es pot veure sobre l’escenari. Així doncs, el treball actoral per mimetitzar el programa radiofònic és molt alt, de la mateixa manera que ho es l’escenografia utilitzada i l’intent de fer sentir l’espectador que està escoltant aquell programa, gràcies a uns auriculars i un transistor que se li proporcionen abans d’entrar a la sala. Sens dubte, ens trobem davant d’una gran reproducció que vol ser completament fidel al document sonor original per tal de transmetre a l’espectador, sense artefactes dramatúrgics, la seva duresa i crueltat. D’altra banda, es precisament això últim el que ens fa veure que ens trobem davant d’una reconstrucció que no ha passat pel filtre de la dramaturgia, fent que el ritme de l’obra sigui dependent del propi programa radiofònic i no pas de la peça teatral en qüestió. A més, no hi ha un treball de personatges més enllà de les pincellades que transmeten els seus discursos, a excepció del llarg audiovisual que podem veure abans i després de la representació, però aquests personatges no apareixeran al llarg de l’obra. En conclusió, qualsevol tret dramatúrgic característic d’una obra de teatre dificilment el trobarem a «Hate radio», ja que com he dit, no és el que l’espectacle vol per si mateix, ja que aquest juga la carta de la reproducció mimètica. No obstant, aquesta aposta resulta feixuga i poc apropiada per una obra teatral, la qual ha de ser vista per un espectador durant gairebé dues hores i requereix d’uns mecanismes atencionals i narratius diferents als d’un oient radiofònic.
¡Enlace copiado!