Tan sols quatre dies per poder veure el Carmina Burana de la Fura dels Baus.
Sé que escric aquesta recomanació fora de temps, però penso que és interessant que en quedi constància d’aquest magnífic espectacle. Qui sap, si d’aquí a un temps, es torna a programar.
Tenia moltes ganes de veure el muntatge que havien preparat La Fura dels Baus de la cantata de Carl Orff, Carmina Burana, així que no m’ho vaig pensar dues vegades per comprar les entrades. La Fura dels Baus és excentricitat, innovació, adaptació, ritme, evolució i transgressió. La inquietud i la necessitat constant d’explorar noves tendències artístiques han fet que els seus espectacles tinguin un llenguatge, un estil i una estètica propis. Escenificar Carmina Burana era tot un repte. Com era d’esperar l’han superat amb escreix.
–Carmina Burana és una obra musical del compositor Carl Orff. La composició combina de forma sorprenent els textos medievals de cants dels segles XII i XIII, amb la música vocal i instrumental del segle XX. L’obra d’Orff, que té el mateix títol que la col·lecció de poemes medievals, té forma de cantata escènica, i s’estrenà el 1937. El seu fragment més conegut és “l’O Fortuna”, que constitueix la primera part del preludi i que es repeteix al final de l’obra.
Orff subtitulà la composició: Cantiones profanae cantoribus et choris cantandae comitantibus instrumentis atque imaginibus magicis (en llatí: cançons laiques per a cantants i coreutes per ser cantades amb instruments i imatges màgiques).
La versió d’Orff forma part d’una trilogia juntament amb Catulli Carmina i Trionfo di Afrodita.
De la col·lecció completa dels Carmina Burana, Orff va escollir 25 cançons i les va ordenar de manera que poguessin representar-se en un escenari, tot i que en l’actualitat s’acostuma a interpretar en versió concert, la Fura del Baus ens ha fet una versió escenificada extraordinària i d’un nivell increïble.
–Pel que fa a la música, s’emmotlla perfectament a la senzillesa dels textos. Aproximadament la meitat de les peces són cançons on la melodia es repeteix a cada estrofa gairebé sense variants; és el ritme l’encarregat de donar varietat al conjunt, per evitar qualsevol monotonia. Aquesta riquesa rítmica és, potser, la característica més important del Carmina Burana d’Orff.
–La seva temàtica és completament profana, tot i que es vivia en un segle on el domini de l’església era aclaparador. Els poemes medievals, escrits en una antiga forma d’alemany i en llatí, eren sovint picants, però sense ser obscens.
–Els autors d’aquests càntics profans, anònims en quasi tots els casos, feien dels seus textos crítics de la manera de viure els poderosos i alabances als del bon viure dels altres. Són poemes enganxosos que es convertien en cançons enganxoses, que ens parlen de l’amor, la primavera, la fortuna i la taverna.
Cançons d’amor (exaltació de l’amor… però no de l’amor platònic, precisament), cançons d’alabança a la beguda (alcohòlica) i al joc, cançons satíriques de burla del poder establert, fins i tot l’eclesiàstic.
Hi ha textos alegres, però també n’hi ha de tristos i melancòlics.
–Tot i que la música és la Carl Orff, s’han incorporat nous arranjaments musicals per aquesta ocasió, a càrrec del director musical Josep Vicent.
La composició és molt senzilla, amb música molt lineal, sense quasi cap repetició del text, cosa molt comuna en els textos cantats, però en canvi hi ha continues repeticions de la música en les tornades que la fan molt enganxosa, d’aquesta manera Orff va mantenir l’esperit original dels càntics: ser capaç de ser cantats i recordats de plaça en plaça, de poble en poble, de saló en saló i de taverna en taverna, en una època en la qual pràcticament ningú sabia llegir i la tradició oral ho era tot. Durant tota l’obra la música és molt simple i les tornades enganxen i són molt efectives.
–A l’espai escènic hi ha un gran cilindre de roba, d’uns deu metres de diàmetre, que envolta als deu músics que formen la World Orchestra Soloist. Sobre aquesta tela es van projectant un seguit d’imatges durant tota la representació: una Lluna gegant, el desglaç, cascades d’aigua, uns llavis vermells, un ull gegant, la verema… Als costats del cilindre estan col·locats els components de la Polifònica de Puig-reig (onze sopranos, deu contralts, onze tenors i nou baixos), separant a una banda les dones i a l’altra banda els homes. L’escenografia es completa amb un recipient de prop de metre i mig d’altura ple d’aigua, on es desenvolupa gran part de l’espectacle. Màscares, grues, aigua, foc, un vestuari modern, un acurat maquillatge… En fi, un muntatge espectacular!
–El repartiment està format per dues sopranos (Amparo Navarro i Luca Espiniosa), un baríton (Toni Marsol) i un contratenor (Jordi Domènech), els cors (cor gran, cor petit i cor d’infants) set ballarines i els actors de la Fura. En total més d’unes seixanta persones actuant dalt i baix de l’escenari.
L’obra acaba amb la roda de la fortuna en el mateix lloc on ens la vam trobar al començament, res ha canviat en el món durant l’hora i pico que dura l’obra… o pot ser sí…
El públic entusiasmat hem aplaudit amb força i hem pogut tornar a escoltar un “O Fortuna”, que millor impossible!!!
