Dijous dia 21 va ser el dia de l’estrena de FLAMINGOS d’Albert Quesada al Mercat de les Flors, una barreja de flamenc amb dansa contemporània que forma part del projecte Cèl·lula.
El projecte Cèl·lula, en aquesta primera edició, es presenta dins del marc de la Quinzena Metropolitana de la Dansa. És un projecte que acull coreògrafs i intèrprets amb l’objectiu de facilitar i produir creacions de diversos formats d’obres de dansa.
A FLAMINGOS intenta traslladar l’esperit del flamenc a la dansa contemporània tal com ja va començar a indagar en l’espectacle “UnDosTresUnDos”, que nosaltres vam poder veure en 2016 dins del Sâlmon Festival en aquesta mateixa sala. FLAMINGOS és per Quesada la continuació d’aquell duet.
Sembla que tracta de descobrir el motor del flamenc i transmutar-lo als cossos i músiques per traspassar els estereotips del mateix flamenc des de l’òptica del creador contemporani. Ho fa acompanyat de Blanca Tolsá, Eliott Marmouset, Mario G. Sáez, Miquel Fiol, Katie Vickers, Laila Tafur, Víctor Pérez Armero i Viktoria Andersson.
Albert Quesada (Barcelona 1982) treballa entre Brussel·les i Barcelona i va arribar al món de la dansa després d’estudiar Filosofia i Enginyeria Multimèdia a Barcelona. Es va formar a l’escola PARTS de Brussel·les (2004-2008) i la Hogeschool voor de Kunsten (Escola Superior d’Arts, MTD, 2003-2004) d’Amsterdam. Col·laborador habitual de la companyia ZOO-Thomas Hauert com va ser a «Inaudible» que vam veure la temporada passada en aquesta mateixa sala.
Sota el nom de la companyia ACME, duu a terme molts projectes artístics, tant educatius com escènics
FLAMINGOS es presenta amb una estètica pop i músiques de diferents estils que es barregen amb total llibertat. El coreògraf va demanar als ballarins que proposessin cançons que els impulsessin a ballar i el resultat és una banda sonora sorprenent amb cançons d’Elton John, de Whitney Houston o una ària d’òpera interpretada per Maria Callas, i moments de silenci.
La proposta resultant és un «viatge» sense cap trama que lligui les diferents escenes. Un treball on es destaca la singularitat de cada ballarí però amb la idea de la necessitat del grup com passa amb els flamencs que sempre volen en grup. Una reflexió sobre la individualitat i les relacions col·lectives on es combinen sols amb moviments grupals. Quesada volia parlar, diu, “de les diferents maneres de secundar algú i de la importància que un grup doni suport a un individu”.
Però malauradament el resultat no ha estat, per nosaltres, satisfactori. Especialment a en Miquel, li va avorrir sobiranament i va estar ben a punt d’abandonar la sala a mitja representació.
La falta de trama buscada entre escenes és evident, però és un llast per a la peça que mostra un seguit d’escenes que no tenen relació entre elles ni musicalment, ni gestualment i que semblen més aviat resultat de la improvisació. Els vuit ballarins ballen bé però creiem que la peça pateix la manca d’una coreografia més solida.
Tampoc ho facilita la mescla i poca coordinació del vestuari, en alguns casos d’un gust qüestionable, i el constant canvi que efectuen els ballarins.
Hem llegit que el resultat obtingut és el que buscava l’Albert Quesada, que parla d’una aposta per la destrucció a l’escenari i dirigir-se a poc a poc cap al caos per provocar que la comprensió de tot plegat vingui després ….. però a nosaltres no ens ha convençut gens ni mica, potser perquè no ho hem entès del tot el que volia expressar el coreògraf.
Aquest espectacle de «dansa», no us ho podem recomanar, però a més a més a hores d’ara ja s’ha representat l’última funció que es podia veure aquesta tarda de diumenge.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ