No és cap secret que la muntanya guarda perills per tots aquells que decideixen encarar-la. D’això ens parla FitzRoy. Però en parla només en aparença: el dilema que allá s’hi planteja, el de continuar l’expedició o abandonar-la (amb el que ambdues decisiones comporta) suposa en el fons els mateixos petits dilemes que travessem tots en la nostra quotidianitat. Aquí, la muntanya és només un context, una excusa, un decorat. El que importa a metres i metres d’altura és el mateix que importa en el dia a dia dels espectadors. Per això, m’atreviria a dir, aquesta obra funciona i agrada.
FitzRoy ens dona el que promet: intel·ligència i diversió a la vegada. Ens dóna intel·ligència amb un argument ben trabat i una escalada – valgui la redundància – de diàlegs ascendent. Ja sabem que Jordi Galceran és tot un expert en no deixar cap frase inconnexe, cap puntada sense fil. Ens dóna diversió i riure amb diàlegs lleugers per parlar de coses ben serioses: les que preocupen a les 4 protagonistes (Sílvia Bel, Míriam Iscla, Sara Espígul i Natàlia Sánchez) però també la resta d’espectadors. No es tracta pas de compartir passió per la muntanya, sinó passió per la vida. I entrega. I aquí, aquestes 4 actrius s’entreguen a fons amb una actuació més que destacable.
Tot i així, ,malgrat que l’obra té un bon grapat d’elements que funcionen hi ha alguna cosa que impedeix un ple gaudi: les expectatives. Resulta inevitable comparar FitzRoy amb el Mètode Gronholm o El crèdit, altres obres consagradas de l’autor. Al meu entendre, FitzRoy no es troba a la mateixa alçada. Continuarem però seguine a Galceran de prop: el record d’obres excel·lents té gasolina per estona!