Hauria de començar parlant del seu contingut o, pot ser, del plantejament escènic? Dins meu no sé quin hi recau amb més importància i tinc por en delatar-me al començar per un o per l’altre.
Després d’una cerca de referents el Teatre Kaddish/ Nozomi 700 arriba a la conclusió que és necessari una classe d’història de l’art amb referents femenins, i aprofiten aquella classe particular de la Paula per portar-la escena. A més a més, ens porten temari de les avantguardes, poc comú en qualsevol classe d’H. De l’Art de batxillerat.
Una crítica al moviment artístic a través de proporcionar coneixements; és molt fàcil queixar-nos de les coses, però a vegades es fa difícil donar solucions. Poques són les obres que ho fan o que aconsegueixen.
Una posada en escena molt influenciada per la performance, on el públic està actiu constantment, el públic és lliure d’evocar els seus sentiments, de ballar, d’expressar-se. Potser, aquesta classe, és portada a teatres perquè no la percebem com una classe “normal”. El dia que les classes siguin així, la gent aprendrà molt més, però també voldrà dir que la societat haurà canviat.
La paraula té un paper important, però l’audiovisual, els cossos, els actes arriscats donen un joc inesperat, però, és que, com podem explicar sis artistes que fan art a través de l’ús dels seus cossos?
Un treball exhaustiu per part de tot l’equip, però són conscients que és difícil arribar a tot el coneixement, i obren les portes a qualsevol cosa que desconeguin. El seu objectiu no és l’obra en si, sinó, a més a més, poder aglutinar el màxim de referents femenins, en aquest cas, en el camp de l’art.
Una obra molt recomanable sobretot per aquelles persones que estan construint els seus referents.