Sergi Bellbell ha estat el traductor i director d’aquesta versió de “Fedra” escrita per Jean Racine l’any 1677. “Fedra” està considerada com una de les tragèdies més apassionants e intenses de la literatura grega. Una història d’amor que va contra les lleis i la societat.
El tema principal és l’amor i la llibertat; l’ amor passional i prohibit de Fedra per Hipòlit, un amor malaltís que finalment acabarà en tragèdia; i la llibertat d’estimar sempre sota les lleis de l’honor. Un amor que és tractat per Racine des de tots els seus matisos ( violent, impetuós, gelós,…). D’altres temes que també trobem dins d’aquesta obra són l’incest, la traïció i la culpa.
En aquesta ocasió en Sergi Belbel ha triat l’actriu l’Emma Vilarasau per aquest personatge, una interpretació que en un primer moment no m’ha convençut gaire, ja que l’he trobar un pel exagerada i gens creïble, però que de mica en mica, a mida que avançava l’obra, ha anat millorant considerablement, i haig de dir que hi ha hagut moments realment extraordinaris, fins hi tot s’ha m’ha posat la pell de gallina en més d’una ocasió . Racine va escriure la seva versió en versos alexandrins i això ha estat una dificultat afegida pels actors, ja que per la majoria d’ells era la primera vegada que s’hi enfrontaven. De la resta d’actors m’agradaria destacar a la jova actriu Queralt Casasayas (Arícia) que personalment m’ha agradat molt, la Mercè Sampietro en el seu paper de Eunone, la confident de Fedra ens ha sorprès gratament, una interpretació de Jordi Banacolocha (Teràmenes) impecable, un Lluís Soler (Teseu) ,en aquesta ocasió des del meu punt de vista un pel fluixet i un Hipòlit (Xavier Ripoll) que l’he trobat molt poc creïble; a part que és el que més se li notava que estava recitant.
L’escenografia m’han agradat moltíssim. Sorra, pedres i aigua que ens situen en una illa grega, i un gran sol – lluna que ha estat una part molt important de la il·luminació. Nosaltres situats en aquesta ocasió a l’amfiteatre, hem tingut una visió espectacular de l’escenografia. El vestuari, les dones entre clàssic i mític i els homes més actuals, vestien d’uniforme.
És la segona vegada que tenim la oportunitat de veure “Fedra” al teatre. La primera va ser una versió d’en Juan Mayorga en El Festival Grec de fa uns anys, i tot i que no m’agraden les comparacions, em va agradar molt més aquella adaptació, que aquesta Fedra més conservadora d’en Sergi Belbel.
Al final molt de públic de peu aplaudint.
VALORACIÓ:*** 1/2