Et vindré a tapar

12/03/2018

Todo aquello que la guerra trae (o no) con ella

Et vindré a tapar en el teatro La Vilella es toda una experiencia. En primer lugar, sorprende que una obra de esta temática (la guerra civil española o, mejor dicho, la posguerra) no llegue a la hora de duración. Es una dosificación acertada, hace que cada minuto encime del escenario tenga mucho más poder i significado posteriormente. De esta manera, no hay tiempo para que el público desconecte o se pierda dentro del texto.

Por tanto, una obra que está condicionada por el poco tiempo de representación plantea algunos retos que la dirección de Roger Ribó sabe resolver satisfactoriamente. En tan poco tiempo, es difícil presentar una obra como Et vindré a tapar, que sucede en diversos escenarios (ninguna ciudad o pueblo en concreto, pero diversos escenarios: un río, un barco, una montaña…). Esta problemática queda resuelta gracias al impecable trabajo que hacen los sonidos y la ambientación. Aunque una mesa con una persona que continuamente elabora sonidos que dan contexto a un escenario sobrio, consigue que el espectador imagine la escena pero también que quede distraído en algunos momentos.

El papel de la mujer durante la guerra, y concretamente durante la posguerra, fue crucial. Así se deja ver en Et vindré a tapar, donde tres actrices protagonizan toda la obra sin necesidad de que ningún soldado aparezca para darle a la obra el tono doloroso que supone. Maite Bassa, Montse Bernad y Blanca Solé son las encargadas de demostrar todo el dolor que la guerra supuso para aquellas que no la lucharon, sino que solamente la sufrieron.

En síntesis, Et vindré a tapar es un relato sobre la crueldad de la guerra y de todo aquello que queda (o que nunca vuelve, como sucede con muchos soldados que lucharon en ella). Con una puesta en escena humilde pero funcional y elaborada y una actuación muy bien llevada a cabo, consigue que el público conecte emocionalmente con la historia y se identifique con estas familias rotas, que jamás volvieron a ser las mismas tras la guerra.


Todo lo que necesitas para ir al teatro

Et vindré a tapar

Et vindré a tapar

Esperar sin esperanza es el acto más heroico que hay. 1940. Cuando el Joan no vuelve, Maria decide ir a buscar. Lo han visto por última vez junto al río.

Et vindré a tapar nos muestra el viaje que hacen tres amigas para encontrar el marido de una de ellas que ha desaparecido. Intentando sobrevivir en un ambiente de posguerra claustrofóbico e incierto, deciden embarcarse en un trayecto hacia el descubrimiento de una realidad por la que aún no están preparadas.

La compañía )e( espai en construcció presenta una obra inspirada en una historia real y basada en los casos de los miles de hombres desaparecidos durante la guerra civil, así como en la espera de sus familias durante más de 60 años con el fin de obtener información sobre el lugar donde están enterrados.

Vídeo

Fotos

Et vindré a taparEt vindré a tapar

Valoración colaboradores


Valoración espectadores

  • 12345

    Victòria Oliveros Layola

    Explica una historia d’entre tantes, inspirada en fets reals i basada en els casos dels milers d’homes desapareguts durant la guerra civil, així com en l’espera de les seves famílies durant més de 60 anys per tal d’obtenir informació sobre el lloc on estan enterrats. Sota la batuta de Roger Ribó, visualitzem tota una època i tot un paisatge de postguerra. Tres estupendes actrius que fan unes grans interpretacions. Una clara demostració de què, quan hi ha talent, la manca de mitjans no és cap obstacle. Teatre minimalista però molt ben fet que no us deixarà indiferents. Si voleu saber-ne més entreu a https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2018/03/05/et-vindre-a-tapar/

    05/03/2018

  • 12345

    Hebert Parodi

    Quan les altes expectatives juguen en contra. Havia llegit tant i tot tan bo que estava convençut que veuria una obra d’aquelles que et marquen, amb alguna similitud amb Blanca Desvelada. Petit format (sigui això el que sigui), un tractament diferent d’un tema que pot cansar per massa vist com la Guerra Civil, el drama de les dones que van perdre els seus homes i no van poder ni enterrar-los… En fi, tot a favor. I, clar, m’esperava més.
    No m’ha arribat el principal, el drama de la protagonista, massa freda i distant Montse Bernad. En canvi, funciona molt bé com a mirall de l’amistat femenina (qui et segueix on calgui i qui et diu “fins aquí”) i com a “road movie” seria boníssima. Una dona es cansa d’esperar (“Esperar sense esperança és la veritable heroïcitat”) i decideix iniciar un viatge per esbrinar què ha passat amb el seu Joan, desaparescut fa quatre anys, acompanyada de dues amigues excel·lentment interpretades per Maite Bassa i Blanca Solé.
    Una intel·ligent i minimalista posada en escena i una briliant ambientació sonora-musical però transicions massa lentes i “teatrals” entre escenes que em feien desconnectar i personatges onírics-surreals-humorístics exagerats.

    13/03/2016

  • 12345

    JOSEP OLIVA SASÉ

    No havent-ho pogut fer a La Vilella, ahir vaig poder veure l’obra a La Seca. El que més m’ha agradat per descomptat és el treball de les tres actrius que m’ha semblat magistral així com la violinista que li dona un toc diria poètic que la fa diferent a la resta d’obres que hàgim pogut veure sobre aquest tema, la guerra. L’escenografia pràcticament inexistent aconsegueix amb molt pocs elements, tres maletes i unes peces de roba una posada en escena sensacional. Els tocs d’humor t’evadeixen en alguns moments del dramatisme al que estàs immers. Molt encertat tant vestuari com il·luminacióI i molt aconseguits els efectes sonors pluja, tren etc. Si no l’heu vist està en cartell fins al dia 12.

    04/07/2015

  • 12345

    Ana P.F.

    Quan els petits són immensos.
    Una de les millors produccions que he vist enguany. Magnífiques les actrius, música i efectes, atrezzo, canvis d’escena que són com una coreografia i especialment aconseguir crear una emoció que va del drama a la comicitat en uns segons. Felicitacions a la companyia , una gran promesa.

    29/11/2014

  • 12345

    cesar s

    Me encanto,versatil,original y muy bien interpretada.

    28/11/2014

  • 12345

    Sandra Martin Sallent

    És interessant l’ús dels recursos en un petit espai sense massa atrezzo i l’ambientació sonora, però trobo que l’obra està sobrevalorada. No vaig aconseguir creurem a la Montse B. en cap moment i trobo repetitives les bromes i el recurs fàcil i massa vist de com es conclou l’obra. Per contra, felicito a la Blanca S. per la seva interpretació. Animo a seguir fent aquestes obres de petit format i arrodonir els detalls en el futur.

    28/11/2014

  • 12345

    Raimundo Morte

    Una entranyable obra construïda, segons he pogut entendre, de forma col·lectiva, a partir de fets reals, que tracta un tema històrica i malauradament pendent a la societat espanyola, on podem gaudir d’una història senzilla, on l’heroïna és clara i també la resta de papers, però que s’agafa a la sensibilitat de la construcció dramàtica i teatral, amb moltíssims detalls d’ofici que ens mostren que l’equip creatiu té un gran bagatge professional al teatre, un gran coneixement del medi, i a través d’ell, aconsegueixen esprèmer moltíssimes possibilitats a la seva proposta, en l’ús dels espais, elements escenogràfics, so en viu (un gran component d’aquesta obra), vestuari, llums (tot i que la sala Vilella no ajuda gaire, en aquest sentit)…de fet, aquest és un dels punts en els quals, tot i que la proposta d’il·luminació és prou eficient, generant atmòsferes, canvis d’emoció i espai, sembla que no està a l’alçada de la resta de la peça (deixant-me el dubte si és un tema de disseny o de la sala). Val a dir que aquesta problemàtica l’he contemplada en totes les peces que he pogut veure anteriorment a la sala.
    Un altre punt feble per a mí, i cal dir que ni molt menys això fa que l’obra deixi de ser molt i molt recomanable, és la sensació de falta de profunditat emocional del que s’està parlant. I no ho esmento per l’ús de la comèdia, molt encertada per a generar els contrastos emocionals, fer-nos riure i així empatitzar més encara amb els personatges, sinó perqué siguent un tema tan dur, que toca temes humans realment trascendentals, de vegades tenia la sensació que l’abordatge tècnic tant virtuós no permetia accedir a espais més viscerals.
    L’equip actoral té una forta presència, un vincle molt fort que s’entén venint d’un procés creatiu comú, i es complementen molt bé. Personalment m’hauria agradat veure més matissos en la construcció dramàtica del personatge de la Maria, tot i que la Montse fa una molt bona feina amb el que hi ha.
    En definitiva, una obra molt interessant, creada per l’equip mateix, cosa de molt valor, i a la qual li desitjo un llarg camí per a poguer seguir compartint el seu valuós missatge.

    27/10/2014

  • 12345

    JUANJO GUTIÉRREZ GUARDIOLA

    Meravellosa, sensacional… No tinc paraules: una alenada d’aire fresc al teatre d’avui en dia, una dramaturgia mooolt treballada, una meticulosa posada en escena, una lliçó interpretativa de les tres actrius que es deixen la pell a l’escenari i emocionen l’espectador, i una delicadesa en cuidar els detalls com la il·luminació o els efectes sonors… Chapeau!!

    27/10/2014

  • 12345

    Roberto Giménez

    Maravillosa. Con muy pocos recursos y un genial uso del espacio, tres actrices estupendas dan vida a una historia que te atrapará y ya no te soltará… Un ensayo sobre el dolor y la pérdida. Sobre la amistad y la lealtad. De lo mejor que he visto en mucho tiempo.

    15/10/2014

  • 12345

    Marta

    Ahir vam anar a veure Et vindré a tapar…! Increïble… una obra que s’ha de veure: per la història, per la posada en escena, per la creació immillorable d’espais, per les magnífiques actrius, pels personatges entranyables als qui donen vida i per una violinista (i creadora de sons) que la clava.

    Una obra de contrastos, de sospirs, somriures i riures!… que ens transporta a un passat proper, molt sovint oblidat… Tres noies i tres maletes i una molt bona història per explicar. Et vindré a tapar necessita ser vista!

    10/10/2014

  • 12345

    Maica Ferrer

    Entré con pocas expectativas y salí con la boca abierta… Impecable dirección, excelente reparto y magnífica puesta en escena. Preparaos para 60 minutos en los que no querréis ni pestañear!

    09/10/2014

  • 12345

    Júlia Lancho Teruel

    Us recomano una obra de teatre original i incisiva, basada en tantes històries de vida de la postguerra civil espanyola, que no us deixarà indiferents. Una aproximació molt encertada a un tema tan actual com és la recerca dels familiars desapareguts i la frustració que provoca la reiterada negativa política i judicial a la recuperació de les restes dels éssers estimats. I amb una breu però sorprenent dosi d’humor negre que, en un moment donat, et fa passar de l’angoixa corprenent al riure esclatant, tot i que l’argument convidi sovint al plor més sincer. Una obra interessant i una magnífica posada en escena d’ )e( espai en construcció. NO US LA PODEU PERDRE!

    06/10/2014

  • 12345

    Lluís Oliveras Frau

    La recomano a tothom. No us la perdeu !!!

    06/10/2014

  • 12345

    Sara Martí

    M’ha encantat aquesta obra. La història és molt emotiva i ens toca a tots de molt a prop i ens emociona…torna a ser una història de la postguerra però ni per un moment sents que t’estan explicant “más de lo mismo”. El tractament és íntim i coratjós. Les actrius són estupendes i molt versàtils, sorprenen els canvis de ritme i de personatge. El drama que tan bé ens mostra la Montse Bernad té el seu contrapunt amb la gran vis còmica de la Maite Bassa (qui no coneix o ha conegut una Nuri?) i de la Blanca Solé…totes tres estan fantàstiques! I per acabar, la posada en escena també és molt sorprenent, la música i sons en directe, els diferents plans…sembla mentida que se li pugui treure tant partit a 3 maletes, uns llençols i 4 peces de roba! En fi, totalment recomanable!! Moltes felicitats a Espai en construcció!!

    06/10/2014

  • 12345

    Albert Navarro

    És difícil no sortir emocionat d’aquesta obra de teatre. Dura el temps precís (una hora) i és una immersió a l’ambient ple d’ombres de la Postguerra, un ambient, però, que s’il·lumina gràcies a uns personatges femenins lluitadors i entranyables, que es fan costat en tot moment. Les interpretacions són de primer nivell, amb música i efectes sonors en viu i amb una direcció del muntatge exquisida que necessita molt pocs elements per crear una ambientació molt aconseguida, gràcies també a un vestuari d’època seleccionat amb cura. Tot plegat, fa viatjar l’espectador en el temps, fins arribar al cor i als dilemes d’unes dones que han de fer front a una vida destarotada per la Guerra Civil.

    06/10/2014

  • 12345

    Noelia Domènech

    De tant en tant m’agrada anar al teatre. He vist de tot tipus i no totes en surto satisfeta ni entretinguda; senzillament penso que he perdut el temps. No ha estat en aquesta ocasió. Per casualitat he vist “et vindré a tapar” i m’ha encantat.
    Senzilla, divertida, amb drama també, sí, perquè és ubicada a la postguerra que és quan podem pensar “más de lo mismo…”, doncs a mi no m’ho assemblat. Des del meu punt vista l’obra es tant dinàmica que no te n’adones que passa el temps. Suposo i crec que no m’equivoco que és gràcies a les interpretacions de les actrius, que tot i que són diferents entre elles, estan molt ben coaccionades amb els seus papers i creen tota l’obra com un fil de llana que desfila un jersei i no pots parar fins a desfilar-lo del tot… a part el so musical que les envolta…amb el violí…m’ha encantat!
    Crec que amb tot això va fer que passés tant ràpid i m’ho passés bé. Si més no, em quedaré amb el nom d’aquesta companyia per seguir-la de ben a prop. Felicitats i òbviament la recomano anar-la veure.

    06/10/2014

  • 12345

    Albert Sauca

    Me encantó!!

    La puesta en escena es fantástica: desde un attrezzo mínimo, jugando con la imaginación del público, consigue hacer un viaje divertido a la vez que trata un tema profundo y que – pese a acontecer en 1940 – es aún de actualidad. Transcurre de forma muy dinámica, y tiene momentos para todo, desde situaciones trágicas a bailes expresivos, todo acentuado por momentos gamberros en los que es imposible no reír. Sorprende lo que pueden conseguir tres actrices (por cierto hiper-polivalentes) sobradas de talento.

    No me perderé la próxima de “espai en construcció”!!

    05/10/2014

  • 12345

    JAIME FERNANDEZ

    Sin duda vale mucho la pena ir a ver esta obra.

    El contraste entre la angustia y dolor, y los toques de humor muy acertados, hacen que la obra tenga un enorme dinamismo, y se convierta en una pieza muy entretenida.
    Al fin y al cabo, para eso se va al teatro, para entretenerse!

    Bravo y enhorabuena a las pedazo de actrices!

    05/10/2014

Artículos relacionados