La Sala Flyhard, que obre la seva novena temporada amb ESTAT DECEPCIÓ escrita i dirigida per Carla Torres.
Carla Torres (Barcelona, 1977) és dramaturga, actriu i directora formada com a actriu a l’Estudi Nancy Tuñón i com a dramaturga a l’Obrador de la Sala Beckett. Debuta com a directora en 2014, data en la que crea la seva pròpia companyia, La Peleona. Compagina la seva vessant artística amb la docència.
ESTAT DECEPCIÓ, parteix de la premissa de què tots sabem que de vegades, per mantenir l’ordre cal generar el caos.
En entrar a la sala una enorme bastida l’ocupa, tan sols les dues grades laterals on se situen els espectadors… i la bastida. Pepo Blasco, Xavi Gardés, Eu Manzanares i Ruth Talavera, ocupen la bastida com si és tractes d’un vehiche. En aquest primer moment, la bastida és un furgó policial que els trasllada al vaixell que tots coneixerem com Piolin.
Clara Manyós irromp a la sala, és una jove universitària que vol promoure una tancada per reivindicar els seus drets. La policia rep l’ordre de desallotjar la universitat. Comencen els aldarulls que acaben amb la detenció de dues estudiants i un policia greument ferit. Les dues estudiants havien volgut fugir baixant per la bastida d’unes obres, que fa anys que estan aturades, a la part de darrere de l’edifici universitari.
Una proposta que ens parla de la corrupció a qualsevol nivell, en la policia, en la justícia, en els càrrecs polítics, i fins i tot en els estudiants que deixen de banda ideals i relacions per no perdre l’estatus en què hi viuen.
Una proposta que ens mostra descaradament els tractes de favor, i l’administració de la «in-justícia» on tot s’hi val, i on el que veritablement importa és trobar el cap de turc apropiat que, davant de l’opinió publica, «carregui amb el marró».
Una posada en escena que en la primera mitja hora ens ha resultat una mica «invasiva», per l’enorme espai que ocupa la bastida en relació al petitíssim espai que posseeix la sala. El moviment dels actors pujant i baixant de la bastida, ens ha fet perdre una mica el fil de la història en alguns moments i fins i tot hem rebut alguna patada involuntària, ja que estàvem a primera fila.
Tampoc ho afavoria el fet que els actors han hagut de treballar pendents de dirigir-se a les dues bandes intentant mantenir un equilibri de tempos, i obligats a rodejar constanment la bastida. De mica en mica ens hem acostumat i hem acabat atrapats en la narració i en les magnífiques interpretacions.
Tots els actors interpreten diferents papers, fins i tot fan d’ells mateixos, que identifiquem perfectament, ajudats per petites modificacions en el vestuari.
Finalment hem de reconèixer, que malgrat el nostre particular desajust inicial, hem gaudit força d’aquesta proposta, enfocada com una farsa grotesca i portada als límits de l’absurd.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ