Aquest cop he anat al Teatre Tantarantana a l’estrena de Enterrando a Dodot, un espectacle que tracta sobres les misèries de l’ànima humana en la societat contemporània.
La pregunta que ens presenta en aquesta obra, és interessant. Quan s’esgoten els recursos només es pot recórrer als residus? Davant d’un col·lapse ecològic irreversible, només tenim una única solució?
Ens trobem en una obra plena de diàlegs amb frases ocurrents i que s’assemblen entre si, en divagacions filosòfiques i un humor escatològic (només indicar que dos dels personatges s’anomenen pipi i popo i tenen uns minuts d’humor i converses de Caca Culo Pedo Pis.
S’ha de començar amb una informació que donen al començament de l’obra, la possibilitat de poder menjar els excrements propis per no morir. A partir d’aquí, ja podem donar peu a tots els diàlegs escatològics que vulguem. Les tres protagonistes Pipí, Popó i Papá sobreviuen aïllades en una càpsula aïllades de tot el món. El seu aliment i beguda, ja us podeu imaginar.
La història va fent salts en el temps, per donar-nos una idea de com hem arribat a aquest punt, i a més d’indicar-nos els diferents dies ens comenten com és l’estat del seu “aliment” en aquell moment, indicant si ens trobem en uns dies de restrenyiment, diarrees o normalitat. (Per aquells espectadors sensibles, ja us podeu imaginar que no és l’obra més adient.
Si no sou sensibles en temes de menjar, us divertireu una estona. Desconnectant i aïllant-se de tot, com a les protagonistes.
Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç