Ahir dimarts dia 23 de juliol, el Festival Grec ens va dur a un lloc molt estimat per nosaltres i a on mai havíem vist res que no fossin concerts o recitals, al Palau de la Música Catalana on Circa Contemporany Circus estrenava el seu espectacle EN MASSE.
Circa Contemporany Circus té la seva seu a Brisbane (Austràlia) i és la pionera de la manera com la física extrema pot crear actuacions poderoses, i al mateix temps impregnades d’una sensibilitat i poètica realment impactants. Va ser creada en 1987 amb el nom de «Rock & Roll Circus» per Derek Ives i Antonella Casella, en 2004 canvia el seu nom sota la direcció del seu director artístic, des del 1999, Yaron Lifschitz i des d’aleshores recorre el món amb els seus espectacles.
Una companyia que continua empenyent els límits de la forma artística, desdibuixant les línies entre moviment, dansa, teatre i circ, i que nosaltres vam conèixer a la inauguració del Festival Grec 2013 amb el seu espectacle OPUS, (vegeu aquella ressenya) … espectacle que vam tornar a veure al Teatre Lliure en 2018 (vegeu la ressenya).
EN MASSE neix de la necessitat cultural d’una societat en crisis, d’una societat que està canviant, d’una societat que està estressada. Circa, des del circ, ens proposa dues visions de la fi de la humanitat.
EN MASSE està dividit en dues parts, una primera que parla del final de les coses amb música de Schubert relacionada i connectada amb la música electrònica de la compositora sueca Klara Lewis. Ambdues músiques tenen el mateix sentit amb una altra mena de paladar musical. Els lieder de Shubert, Winterreise (Viatge d’hivern) i Schwanengesang (El cant del cigne), han estat interpretats en directe al piano i amb la magnífica veu del tenor Hans Yorg Mammel, malgrat que s’ha de dir, la seva veu ha estat amplificada, aspecte gens habitual en aquest espai.
La segona part amb música per a 2 pianos a 4 mans (Jordi Masó i Miquel Villalba), la Consagració de la Primavera de Stravinsky, ens parla del naixement violent
Les dues parts estan relacionades i van estar creades conjuntament com dues cares de la mateixa moneda.
Deu acròbates, sis homes i quatre dones, Caroline Baillon, Jessica Connell, Marty Evans, Piri Goodman, Keaton Hentoff-Killian, Todd Kilby, Cecilia Martin, Hamish McCourty, Daniel O’Brien i Kimberley O’Brien, que amb llenguatge musical intenten trobar la manera d’expressar la duresa que implica estirar al màxim possible els nostres límits, com de fet fem cada dia en llegir les notícies.
Un espectacle de gran duresa física, emocionalment i espiritualment molt exigent, perquè no és un treball habitual si no més aviat representen una lluita existencial. El contrast més evident, segons comenta el seu director i creador Yaron Lifschitz, és que el seu dolor, és el plaer del públic. Els acròbates són com gladiadors de l’esperit.
La gran duresa dels moviments, la grisor del vestuari dels acròbates i la visió extrema de l’existència humana que ens volen mostrar contrasta amb la bellesa d’un espai únic, un espai càlid que convida a conversar amb la música i amb els acròbates. Segons va comentar el seu director, algunes de les escenes han estat retreballades per adaptar-les a aquest espai singular.
Magnífic espectacle d’una companyia que ens ha tornat a emocionar i meravellar pels seus moviments, la seva elasticitat i la seva força física i escènica… i malgrat tot, d’una sensibilitat exquisida. Absolutament genial.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ