Els encantats és un dels espectacles que formen part del cicle La família (o la família?), que organitza la Sala Beckett.
Escrita per David Plana (el 2015, guardonada amb el Premi Frederic Roda) i dirigida per Lucia Del Greco, Els encantats és una obra que ens fa reflexionar sobre el concepte de la família des de les relacions entre pares i fills.
Grans interpretacions dels actors Guillem Font, Sandra Pujol, Òscar Rabadán i Hanna Tervonen. Tot un repte actoral.
Destacar, la feina de Pau Matas en la creació de l’atmosfera sonora i la composició musical, el disseny de l’escenografia de Pol Roig i la il·luminació de María de la Cámara i Gabriel Paré, que en un tot, aconsegueixen que l’espectacle esdevingui quelcom realment hipnòtic.
Es tracta de teatre visual. Un joc en l’àmbit escènic on es barregen diferents llenguatges.
La dansa i el moviment d’Ester Guntín, la imatge i el disseny d’espai de Pol Roig s’uneixen a la dramatúrgia de David Plana com a medi d’expressió.
Els encantats és un espectacle ple de simbolismes: la posada en escena, l’escenografia amb l’aigua com a símbol de vida, purificació i esperança, el mur metàl·lic que s’esquerda, els sons, el moviment, el vestuari…
Realitat i imaginació es difuminen.
La situació transcorre al llarg de sis o set escenes en les quals transita les mentides, els silencis, els secrets, els traumes i el desig de trobar una sortida per poder tornar a l’inici quan tot semblava que estava bé i on tots eren feliços.
Hi ha un passat. Un fet del qual no en parlen en claredat, però que intuïm que alguna cosa grossa va passar per trencar amb els llaços familiars.
Hi ha un present incòmode. La família està trencada. L’esquerda és molt profunda. Els fills intenten buscar una sortida, un apropament, una solució; el pare l’únic que vol és trencar amb els pocs lligams que els uneix.
Els encantats ens parla de la complexitat de les relacions entre pares i fills, de la culpa, del desig i de la felicitat perduda.
Haig de dir que la història em va atrapar des d’un bon principi, tot i que haig de reconèixer que algunes de les escenes no les vaig arribar a entendre.
Crec que la proposta és complexa i de difícil compressió.
M’imagino que alguna cosa grossa va passar durant aquella escapada familiar perquè dos adolescents acabessin tenint problemes de salut mental, hi hagués un trencament familiar i un distanciament irreversible del pare.
Finalment l’oblit sembla ser l’única sortida