Poques vegades els conflictes que tenen lloc entre caixes traspassen les parets del teatre per esdevenir públics. Però la sinceritat sense embuts que proposa aquesta obra ha tingut la seva rèplica també en el desenvolupament de la producció. I és que sembla que la proposta escènica de la directora (Lucia del Greco) no ha acabat de convèncer l’autor (David Plana), que l’ha trobada poc fidel a allò que ha de respirar, de forma essencial, la seva dramatúrgia.
Personalment, vaig trobar la posada en escena més interessant que no pas el text. Un espai visual inquietant des del primer moment, uns personatges que semblen parlar directament des de l’ànima, sense tamisar ni vestir les paraules, fan que l’aposta de la jove directora d’origen italià sigui original i intrigant, gairebé captivadora. Els actors, convidats a una contenció expressiva, acompanyen molt bé aquesta atmosfera hieràtica i sintètica, allunyada del naturalisme, que aconsegueix transmetre bé un text singular.
La història té no pocs ingredients que la fan original i interessant: un pare —impecablement interpretat per Òscar Rabadán— que ja n’ha tingut prou, dels seus fills; uns fills que interpel·len els errors (humans?) del seu pare. Tot, des d’una honestedat nua, sincera. El final d’etapa plantejat per un pare que considera el seu contracte finalitzat. L’egoisme filial que anhela uns protenitors super-humans, perfectes, que els protegeixin de la fractura de la vida, durant i després de la infància.
El conflicte autor-directora es resol bé a l’escenari i, tal vegada, aporta interès a una obra que apunta lluny en intencions, original i ben executada, que bé mereix un vespre de teatre.