Podríem comptar amb els dits d’una mà totes aquelles comèdies que hem vist i que des del minut 1 ja podem intuir com acabarà o quina serà la trama o, pitjor encara, saber com aniran les bromes… A casa els Brugarol això no passa. Ramon Madaula ha construït una comèdia dramatúrgicament cuidada, on les converses flueixen fàcilment, tots els temes dels quals es parla són rellevants per la creació dels personatges i les converses van picades.
Els tres personatges, però en concret el gendre i el sogre, tenen tots els seus moviments ben marcats com si es tractés d’una coreografia infinitament assajada que resta naturalitat als personatges i les seves reaccions reals. Els tres actors són protagonistes d’uns fets que creuen que són prorrogables, però que serà inevitable que acabin esdevenint realitat. Un exercici on la balança dels principis i els interessos personals anirà d’una banda a l’altra i tots tres sabran defensar-los amb escreix.
De tot plegat, el més difícil és interpretar un personatge com el d’Estel Solé. Amb poc temps sobre l’escenari s’ha de demostrar la intensitat del paper i la força de les paraules, el que acaba sent una interpretació hiperrevolucionada i distanciada de la realitat. Tot i això, aquesta comèdia cuinada per Ramon Madaula té tots els ingredients necessaris per ser un èxit, i la complicitat amb el seu nebot real n’és un. El que passa a casa els Brugarol és àgil, intel·ligent i divertit.