Aquesta és una d’aquelles obres en que el teatre es mostra nu, tenint per si sol la força d’arribar a l’espectador a través de la paraula i l’actuació. Potser no hi ha grans escenografies, ni grans artificis, però si ens trobem amb personatges carismàtics i històries properes que amb la seva frescor transcendeixen cap a l’espectador. «El viento en un violín» és una proposta divertida de teatre contemporani a on ens trobem personatges interpretats amb cert histrionisme, però que no deixen de semblar reals i pròxims alhora, o si mes no, els valors que transmeten. Tot i aquests factors positius presents a l’obra, trobo que la història triga en arrencar una mica, ja que es dedica bastant de temps a conèixer els personatges, fet que no seria en absolut negatiu si la pròpia trama de l’obra comencés abans. Aquesta part inicial es més aviat lenta i la únió de les escenes amb fosses a negre no acaba de ser del tot encertada. D’altra banda, el format de teatre a la italina no és l’adequat per aquest espectacle, ja que la llunyania de l’espectador fa que hi hagi un espai a on es perd la sonoritat de les paraules i es produeix un cert distanciament amb l’obra que juga en contra seva. A més, per la seva posada en escena, es nota que l’espectacle ha estat muntat originalment per ser exhibit d’una altra manera. Per concloure, m’agradaria destacar l’encert de Tolcachir per mostrar a la seva història diferents tipus de relacions materno-filials amb pocs personatges, les quals estan totalment lligades, però mostren aspectes molt diferents entre si, els quals van des de la dependència emocional fins a les clases econòmiques, els valors morals, les orientacions sexuals, la maduració de la persona, l’edat i els diferents rols ocupats per una mateixa persona. Sens dubte, un gran treball dramatúrgic carregat d’una crítica subtil ben amanida.
¡Enlace copiado!