Escrita i dirigida per Lara Díez Quintanilla, El sensespai és un intent de personificar i fer tangible una part de la realitat i el dolor que hi ha darrere de l’etiqueta diagnòstica de TLP (Trastorn límit de personalitat), tema no tractat fins ara en un teatre.
Lara Díez Quintanilla va ser escriure El Sensespai com a treball final de la seva formació com a psicoterapeuta de grups i famílies amb el Grup Alfa, el 2013; va ser seleccionat en la primera Convocatòria de Projectes dels Teatres de Proximitat – On el teatre batega 21/23 i se’n va fer una lectura dramatitzada a la Sala Beckett el 2021.
La història transcorre en una consulta d’orientació psicoanalítica. Compta amb dos protagonistes, una noia jove diagnosticada de trastorn límit de la personalitat i una psicòloga que transita dins la memòria de la pacient a la recerca de l’origen del trauma. Elles són la Tània i la doctora Laura Sala. No sabem si el perfil de la Tània respon a un cas real o simplement és la creació d’un personatge a partir de diferents casos, el fet és que és un exemple molt descriptiu d’algú amb aquest tipus de trastorn.
Les dues protagonistes són interpretades per cinc actrius diferents Francesca Vadell Cubells, Gemma Polo Bosch, Lara Díez Quintanilla, Anna Pérez Moya i Montse Morillo.
El dia que hi vaig anar jo actuaven les actrius Gemma Polo i Francesca Vadell. Les dues ens regalen unes interpretacions del tot creïbles, sobretot la Gemma Polo que està realment magnífica en el paper de la Tània.
El sensespai és un no-lloc on s’experimenta el tot; un espai imaginari, un no espai on es refugia la ment traumatitzada. És un món imaginari que la Tània crea on regna l’amor lliure i no hi ha ni bé ni mal. Dins d’ella resideix el monstre, que és la part conscient del que va passar. Quan apareix el monstre, la manera de fer-lo desaparèixer és autocastigar-se sense límits. En el moment en què algú li fa veure la realitat I la vol ajudar, el que fa és que aparegui el monstre i provocar el seu patiment al·legant que no l’entenen.
El Sensespai fa una immersió sota la superfície de les etiquetes, els relats i les fantasies que construïm per amagar els monstres. És la creació d’un univers fantàstic on tot està bé per justificar l’injustificable. És la necessitat de traspassar els límits perquè no aparegui el monstre. El monstre que hi ha dins necessita ser castigat per poder-se alliberar.
Sens dubte és un dels millors espectacles que he vist darrerament. El text, el contingut i les interpretacions m’han semblat sensacionals. És un d’aquells muntatges en el que no pares de donar-li voltes al cap. És una obra difícil de pair. Potent. Amb un text impactant, dur I dramàtic.
De vegades el dolor ens fa crear falses realitats per tal de suportar la veritat, és una manera de sobreviure a un fet traumàtic i dolorós del qual moltes vegades intentem fugir inconscientment. És la construcció de fantasies que fem les persones per habitar el que és impensable i sobreviure al dolor que genera ser una víctima.
No us perdeu aquesta obra, és una autèntica joia.