Vaig triar aquest espectacle perquè m’agrada molt la companyia de La Zaranda, i la seva manera de veure i treballar el teatre. Dit això, suposo que us estranyarà la meva puntuació.
Quan em vaig llegir l’article d’on havia nascut aquesta història, em va cridar molt l’atenció: “El desguace de las muses nació en las calles del barrio chino de Barcelona”. Per ser més exactes, l’autor Eusebio Calonge es va inspirar en el cafè teatre de La Bodega Bohemia, un espai actualment desaparegut, en el que actuaven cantants i artistes controvertits i transgressors, que van passar sense pena ni glòria, com l’Andrés Villarrossa, que en vam saber d’ell gràcies a en Marc Rosich i l’Oriol Genís, en l’espectacle “Qué fue d’Andrés Villarrossa”. Així que anava amb les expectatives molt altes: el tema m’agradava, i tal i com us he dit al començament de la meva recomanació, la companyia i la seva manera de fer també m’agraden molt.
M’agrada molt les històries del teatre, que se’n parli, que se’l homenatgi. Saber què hi ha al darrera dels llums i els focus, i conèixer qui s’amaga darrera aquella imatge que es veu reflectida en el mirall envoltat de bombetes, o sota el maquillatge i la disfressa d’un personatge. Conèixer que passa amb els artistes quan arriben al final de la seva carrera, com és el cas dels personatges d’aquesta obra, artistes oblidats, artistes que està al límit de la seva vida, ex-coristes o artistes que van passar sense pena ni glòria pels escenaris.
Què ha passat dons?
No hi he connectat. No m’he cregut als actors. No m’han emocionat. No m’han transmès. Se m’ha fet llarga i avorrida. Fins hi tot m’ha donat la sensació que de vegades alguns actors improvisaven. Els he trobat molt repetitius i no m’han aportat res del que m’esperava.
Ha estat una llàstima, perquè estic del tot segura que aquesta companyia podia haver-li tret molt més de suc a tot plegat.
**/***