Amb el que m’agraden els jocs de taula i lo competitiva que sóc de mena, no em podia perdre per res del món aquesta proposta, digueu-li performance, experiment o joc escènic grupal, basada en un joc de taula dels anys 70 editat per L’Impesé, inventat perJean Anesto. Aquest joc s’anomena djambi o escacs de Maquiavel.
Djambi és un joc d’estratègia, classificat com a joc de tauler abstracte.
La veritat és que mai havia sentit parlar d’aquest joc.
Quan vam entrar a la sala, hi havia tres taules rodones preparades per acollir tres grups de jugadors. A la nostra taula érem 9 persones, i com el joc està dissenyat per competir entre quatre jugadors, vam fer quatre equips (2, 2, 2 i 3).
Es van repartir unes cartes que indicaven a quin centre polític pertanyíem. A nosaltres ens va tocar el Congrés dels Diputats; a les altres dues taules, el Parlament de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona.
Cada jugador va triar una carta a l’atzar. Com el nostre grup pertanyia al dels polítics del Congrés dels Diputats, ens va tocar a: el president del govern Pedro Sánchez (PSOE), Pablo Casado (president del PP), Mireia Vehí (diputada per la CUP) i Gabriel Rufián (diputat al Congrés per ERC).
En Marc Villanueva ens explica les normes del joc i ens entrega un tríptic-xuleta per fer-nos-ho més fàcil.
Es juga sobre un tauler de 9 files por 9 columnes (81 caselles quadrades).
Cada jugador disposa inicialment de nou fitxes de diferents tipus: 1 Líder ( la única peça que pot ocupar el poder), 1 Assassí ( sempre deixa rastre: el mort queda a la casella d’on ha sortit l’assassí), 1 Reporter (Mata per contacte. La fitxa morta roman a la casella de l’escàndol), 1 Provocador (desplaça les vives), 1 Necromòbil (desplaça les mortes) i 4 Militant ( només poden moure’s una o dues caselles. No poden matar al candidat quan és al poder).
L’objectiu del joc és posar a prova la nostra capacitat de decisió davant les estratègies polítiques i matar als líders dels altres partits.
La nostra missió era que el nostre líder Gabriel Rufián seguís viu i per tant accedís al poder. Amb en Rufián vam eliminar, en primer lloc a Pablo Casado i després al president del govern Pedro Sánchez. La CUP no va aconseguir matar al nostre líder, però finalment es van proclamar guanyadores en el instant en que ens vam quedar sense el necromòbil i el nostre líder rodejat de fitxes mortes.
Tot i que entre nosaltres no ens coneixíem, de seguida van aparèixer les estratègies, els pactes i aliances, i les traïcions. Tots nosaltres volíem defensar al nostre líder i calia fer el que fes falta ( astúcia, hipocresia, persecució, estratègia, confrontació).
Conclusió, una s’adona i fins hi tot “pot entendre” (no estar d’acord), que en el món real moltes vegades s’utilitzen mecanismes (pactes, aliances, estratègies,…) per tal d’aconseguir el lideratge, ja sigui polític, empresarial o econòmic. No tot s’hi val, però avui nosaltres hem jugat totes les nostres cartes amb un sol objectiu, salvar al nostre líder i obtenir el poder.
Un joc divertidíssim amb instruccions imprevistes, canvis de sentit del joc, cartes secretes, controladors del temps,… Fins hi tot algun brindis amb uns “xupitos” de Wisky.
Van ser dues hores que se’m van passar volant. M’ho passat teta, i si tinc ocasió, m’encantaria tornar-hi a jugar. Això sí, la propera vegada ja sé quines estratègies seguir.