“El Bufón del Rey Lear” és el cinquè monòleg teatral de Felipe Cabezas. Un monòleg, en el que l’actor interpreta als vuit personatges que hi surten al llarg de l’obra (Shakespeare, el rei Lear, Regan, Goneril, Cordelia, el bufó del rei, l’actor que s’amaga sota el bufó i Kent).
En “El bufón del rey Lear” hi trobem dues històries paral·leles, una principal i una secundaria, una cohesió entre realitat i ficció, un text i un subtext, un clàssic i un contemporani.
Una dualitat que també es pot veure en l’escenografia i en alguns personatges de l’obra, com és el cas de les filles del rei, Regan i Goneril, que mitjançant la utilització de la màscara amaguen una doble cara (la de l’ambició, ingratitud i traïció per la de l’adulació ), i la màscara del rei Lear que sota l’aparença d’un home poderós i ambiciós, s’amaga un home vell i solitari.
També hi ha una dualitat en el personatge del bufó, que sota el seu maquillatge s’hi amaga un altre personatge.
El bufó és el personatge principal.
El bufó és el punt en comú entre l’obra de Shakespeare que ens fa reflexionar sobre la ingratitud, l’enveja, la hipocresia, la soledat, la traïció, l’ambició i el poder, i la de Felipe Cabezas, que utilitza al personatge que s’amaga sota el bufó per criticar la situació actual que estem vivint a Catalunya, tan a nivell institucional, com a nivell polític.
En aquest muntatge Felipe Cabezas ha cuidat al màxim tots els detalls, i la veritat és que el resultat ha estat magnífic. S’ha deixat assessorar per l’equip artístic durant les lectures del text , ha fet assajos oberts amb la finalitat d’escoltat la opinió dels espectadors , ha reduït el text , però sobretot, penso que una de les coses més importants que ha fet, ha estat el rodejar-se d’un equip de professionals extraordinari. Començant pel programa de ma dissenyat per la Isabella Pintani; el reportatge fotogràfic de Josep Tobella que és realment espectacular; un vestuari i unes màscares que són una autèntica meravella, dissenyats per l’Anna Chwaliszewska (directora artística, escenògrafa, dissenyadora de vestuari i creadora d’algunes de les mascares més reconegudes pels amants del teatre); una posada en escena espectacular, molt atractiva visualment i plena de simbologia; una cuidada caracterització de l’actor; un text dinàmic farcit de dobles intencions i petits tocs de contemporaneïtat ; una increïble banda sonora creada per Orestes Gas resultat de digitalitzar alguns sons emesos pel propi actor; una il·luminació molt cuidada; una interpretació increïble i plena de matisos, on l’actor interpreta més d’un personatge recuperant l’ús de la màscara i fent us de la seva especialitat d’actor de la commedia dell’Arte. Felipe Cabezas ens fa un desplegament interpretatiu on mostra diversos estats d’ànim (emocionat, burleta, enfadat, sarcàstic, burleta, sentimental, decebut, crític,… ). Realment és de lo millor que li he vist fer a Felipe Cabezas.
I per últim, m’agradaria destacar la magnífica feina que fa Jordi Pérez a l’hora de dirigir a l’actor, fent-li de mirall, ajudant-lo a construir els diferents personatges, treballant sobretot la posició de l’actor amb les màscares davant el públic, dirigint l’entonació i gesticulació adient per a cada personatge, i aconseguir que en cap moment es trenqui el ritme de l’espectacle.
Felicitats!!!