Una màscara sempre amaga alguna cosa. El bufó del rey Lear és cert que va pintant, però no s’amaga. No s’amaga de la seva desesperació per aconseguir feina d’allò que li agrada: el teatre. Potser enganya una mica als seus fills, però diguem-ne que no és pas un bon mentider.
Felipe Cabezas ens convida a un monòleg on a través de Shakespeare parla de la crisi política dels nostres dies, de la violació dels drets fonamentals… Ens qüestiona l’ara, emmiralla-nos amb una època teòricament molt llunyana. És cert, que això ens passa molt amb els versos d’en William, aixì què és una molt bona elecció el joc amb el Rey Lear.
Felicitar el treball actoral, el canvi precís entre personatges, passar de ser la reina «malèfica», a ser un rei que està a punt de morir. Una escenografia molt treballada, tant, que és molt subtil, molt amable, amb una decoració molt ben acompanyada.
Però potser no és tan amable, però si necessari, aquell moment que a través de la comèdia et dóna una clatellada mentre una veu dintre teu et crida: «Desperta! No veus com estem?» I dones les gràcies al bufó per no deixar-nos que sucumbim aquest son tan profund que desitgen els de dalt.
I ja són unes quantes les línies que porto escrivint i encara ans no explicat res de les màscares… En Cabezas les utilitza per retratar la personalitat d’alguns personatges, però si ens hi fixem bé, també ens està indicant que ens amaguen alguna cosa, o potser que entre ells s’amaguen alguna cosa, que no hi creuen en la veritat. Aquella veritat que fa desterrar Cordelia del seu país, però ves a saber, algú que diu la veritat és qui més mal parat n’ha de sortir?