Els que seguim la trajectòria de Moreno Bernardi anem entreveient el segell de la seva direcció: poesia, acompanyament corporal, pulcritud en la dicció, llenguatge noble, certes dosis d’onirisme i sigui – cantada o narrada– un bon punt de musicalitat. Ho hem trobat a obres com La nit, Radionit o L’olor eixordadora del blanc. I és també el que trobarem en aquesta interpretació personal d’Eduard II escrita Christopher Marlowe, el considerat predecessor de Shakespeare. I com a tal no hi podria fallar la passió, el drama, el sacrifici i la mort que susciten les lluites de poder en una cort.
Ens trobem davant del rei Eduard II que, tot i casat amb la Reina Isabel, viu un idili amb el jove Gaveston…amb totes les complicacions que la clandestinitat que això comporta. En aquesta obra, com a la vida real, les escenes conflueixen de forma simultània. Se sustenten, es recolzen unes a altres, s’entrelliguen causen certa coralitat. Una bona manera d’entendre que la veu és no només el text, sinó també el seu context.
També en aquesta ocasió, Bernardi compta amb alguns dels seus autors fetitxe com David Menéndez (Eduard II) o Oscar Castellví (amant d’Isabell II). D’ells, més enllà del seu talent individual, emanen tots aquells premis que un treball continu entre actor-director pot oferir: acoblament i visió global. I esperem que aquesta entesa sigui per molts anys més duradera.