“Decadència”, obra escrita per Steven Berkoff i dirigida per Gloria Balaña es va estrena a La Sala Planeta en Temporada Alta de 2019. En un principi s’havia d’estrenar en la mateixa sala el 19 d’octubre de 2018, però no sé per quina raó es va haver de suspendre. La qüestió és que, en un dels dilluns Kabrota, als que moltes vegades solem assistir, es va estrenar (en versió lectura dramatitzada), interpretada pels mateixos actors Míriam Alamany i Carles Martínez. Va ser increïble!, el text em va semblar brutal, l’estructura de l’obra, les interpretacions,…però el que més em va sorprendre, va ser la magnífica traducció que Neus Bonilla i Carme Camacho n’havien fet del text original. Un text traduït al català, en el que s’ha utilitzat la mateixa estructura i forma, cosa realment complicada, ja que el text és en vers, i a més a més, està farcit d’expressions molt concretes de la llengua original, i que Bonilla i Camacho, han sabut trobar, amb gran destresa i encert, l’equivalent a la nostra llengua. Per això, en aquesta ocasió, penso que la traducció del text ha estat una de les parts més importants d’aquesta obra.
El llenguatge és àcid i violent, fins hi tot podríem dir ofensiu i provocador. Centrat en atacs racials, polítics i socials.
“Decadència” és una obra estructurada en catorze escenes.
Una posada en escena bastant minimalista, una butaca i un gran quadre penjat del sostre (que canvia durant la representació i que és tot simbologia) fa que tot el protagonisme recaigui en la interpretació dels dos actors.
Els protagonistes són dues parelles bastant particulars, la Helen i l’Steve, i la Sybil i en Les. Aquestes dues parelles són interpretades per dos grans actors, Míriam Alamany i Carles Martínez, que fan una feina realment extraordinària (cos, veu, interpretació i moviment) transformant-se en personatges sense cap tipus d’emocions i del tot caricaturescos.
Míriam Alamany i Carles Martínez controlen en tot moment els diferents registres dels personatges interpretats. Un moviment característic (rígid, desagradable, exageradament caricaturesc), un to de veu diferent (fred, sensual, fins hi tot egocentrista) , les expressions de la cara, la boca, la mirada, la posició de les mans, un vestit amb doble significat, i unes intencions fan que fàcilment reconeguem qui és qui en cada moment escènic. La imatge que projecten els personatges és de superioritat, sense cap mena de generositat envers els altres.
A “Decadència” es parla sense cap mena de pudor dels tabús sexuals de la societat (vocabulari i pràctiques sexuals). El sexe és el punt motivador de la majoria de les accions. Al llarg de l’obra el sexe és poder i manipulació. Per medi del sexe se’ns parla de la infidelitat, dels abusos sexuals i del racisme. De fet la part més incòmoda de tot el text és el diàleg entre la Helen i l’Steve parlant amb molt de menyspreu dels negres. Racisme pur i dur.
“Decadència” ens mostra a una classe social en forma de bèsties (pantera, voltor,…) que només mengen, beuen, es diverteixen, tenen sexe i manipulen.
Una proposta que juga amb la incomoditat de l’espectador
Descobrir a Steven Berkoff ha sigut fascinant. Enginy, intel·ligència i un gran domini de la paraula.
Imprescindible!