Steven Berkoff vol fer de la paraula una arma. En l’obra Decadència trobem un ús particular del llenguatge, de to irònic. Versos amb la sonoritat de l’alta burgesia, però amb rimes pobres i barates, decadents. Un retrat crític, mordaç i carregat d’humor negre de la classe dirigent. Un estil de vida ple de vicis: el pensament neoconservador.
Un matrimoni, Sybil i Steven, i en conseqüència amants, un excés que porta a la més vulgaritat. La seva preocupació: follar. Sybil procedent de la classe burgesa treballadora, mentre que Steve segueix el llinatge familiar. Un amant del mateix món que Steve, un altre, de la classe treballadora, que anhela arribar a la classe superior.
Carles Martínez i Míriam Alamany són els intèrprets de la proposta, un tàndem deliciós. Dues tonalitats de veu que encaixen en els diàlegs de Berkoff, uns cossos que aconsegueixen, acompanyants del vestuari, desprendre una gran càrrega de sensualitat i erotisme. Els vicis físics dels personatges ajuden a separar les diferents interpretacions i a la vegada reforçar aquesta boira que agermana la riquesa. Com diuen les acotacions: Todos los cigarillos y tragos son mimados con gran enfasi para extraer la mayor cantidad de absurdidad.
Glòria Balañà, respecta el text i a la vegada s’allunya de les acotacions del dramaturg, acotacions que encertadament són decisions que hauria de prendre la directora. Trobem més color als cossos, i una escenografia que juga amb la perspectiva i l’audiovisual, de manera molt subtil. La mimesi forma part d’aquest espai escènic que prescindeix de mobiliari.
Un final que et qüestiona la història i l’obra. Després de passar pel pensament racista, xenòfob i sectari, antisemita i antiirlandès, caiem en la més profunda decadència. Berkoff busca mostrar allò que no hauria de sortir en escena.