Moltes ganes de veure aquesta CRONOLOGÍA DE LAS BESTIAS escrita i dirigida per Lautaro Perotti. Hem de dir però, que també anàvem amb una certa recança pel que havíem sentit a dir … que era «una història complexa on acabaves perdent el fil«…. Res més lluny del que hem viscut nosaltres, ja que ha estat una proposta totalment entenedora, que ens ha engrescat des del principi, amb una posada en escena i unes interpretacions magnífiques.
Aquesta obra es va estrenar l’octubre del 2016 a Timbre 4 i el marc de 2018 al Teatro Español de Madrid.
Beltran (Patrick Criado) va desaparèixer quan tenia dotze anys i torna a aparèixer onze anys després, amagat darrere una butaca. Empunya una pistola. No explica res, no parla i té molta por.
La seva aparició desperta la «xafardería» del poble en el que viu la seva mare Olvido (Carmen Machi), amb la seva germana Celia (Pilar Castro) i el seu nebot César (Santi Martín). Un sacerdot (Álvaro Lavin) simbolitza aquesta societat àvida de satisfer la seva curiositat. La família està profundament trasbalsada per aquest retorn.
A poc a poc es va desgranant el misteri de la desaparició de Beltran, mitjançant «flashbacks» que repeteixen moments escènics que ja hem vist però, que a mesura que anem sabent que va passar, prenen un altre sentit totalment diferent.
Segons comenta el mateix autor en el programa de mà, CRONOLOGÍA DE LAS BESTIAS neix de la necessitat d’indagar fins on l’ésser humà és capaç de mentir i de mentir-se. I de la sospita que una primera mentida demana una gran teixit d’altres enganys i autoconvenciments, indispensables per sostenir la primera.
Volia aprofundir en històries de persones que construeixen la seva identitat a partir de l’engany i en depenen desesperadament per suportar l’existència.
Una posada en escena i una direcció que ens ha agradat, tot i que hem de reconèixer, que el teatre argentí a vegades (com en aquest cas), abusa dels crits a escena i en algun moment trasbalsa visualment als espectadors, amb tantes anades i vingudes, tant obrir i tancar portes; malgrat tot pensem que és una característica que el director ha volgut implementar expresament i almenys a nosaltres no ens ha arribat a molestar.
Un text que ens ha mantingut expectants i atents en tot moment a les dades que de mica en mica anaven completant la història de la desaparició. La nota de color dels suèters vermells contrasten, i molt, amb la fredor de l’espai escènic tot i que l’últim suèter vermell que surt a escena és veritablement inquietant ….
Per veure la ressenya original, només cal clicar AQUÍ