Combat de negre i gossos està considerada una de les obres més senzilles del famòs dramaturg francès que va morir, amb només 41 anys, després d’escriure un corpus literari d’onze peces dramàtiques. Un conjunt força ignorat fins que Patrice Chéreau va començar a representar-lo i a difondre’l pel territori francès, primer, i europeu, més tard, al llarg dels anys 80.
Una de les característiques de les obres de Bernard-Marie Koltès és la capacitat per descriure, de forma metafòrica, un indret, un sentiment, un fenomen o aspecte de la vida amb un llenguatge senzill però poètic, directe i ple. A través d’uns personatges que conformen un univers en si mateix i que transmeten al públic una impressió física, tangible, de carn i ossos, sobre allò del que parlen.
En aquesta ocasió, Koltès ens parla de l’Àfrica, de l’explotació obrera, del racisme, és clar, del capitalisme i del model de vida occidental enfrontat a altres formes o possibilitats de passar per aquest planeta. També del masclisme i de la identitat nacional. Ho fa a través d’alguns personatges xerraires, que contrasten amb d’altres que gairebé no parlen, o que fan servir un discurs més simbòlic, poètic, i és aquí on el seu teatre agafa més força.
Els intèrprets treballen a un excel·lent nivell. Dirigits amb intel·ligència per Roberto Romei, destaca un Manel Dueso que, després de molts anys de carrera, s’entrega amb total despreocupació i solidesa a un paper aspre, incòmode, que representa el poder econòmic que no vol ni pensar les responsabilitats morals o ètiques que aquest comporta.
L’escenografia de Roger Orra i Albert Ventura, els audiovisuals de Lluís Mira, el so de Jordi Collet, tot funciona a la perfecció sota un precisa batuta que aconsegueix un espectacle rodó a nivell tècnic, que potser es fa una mica llarg, acostumats, avui dia, a propostes més sintètiques — obres de 60 o 70 minuts.
I és que potser hem perdut la paciència per gaudir de construccions dramàtiques més temperades —slow-theatre?—, més típic dels anys 70 o 80, quan una obra es construïa, tranquil·lament, al llarg de 120 o 150 minuts, i arribava, també, més profund en la nostra experiència com a espectadors.