Fa un parell d’anys es va estrenar a Broadway la segona part del clàssic d’Ibsen, Casa de nines. Es tracta d’una continuació de la mateixa història escrita per un altre autor més d’un segle més tard, la qual es situa 20 anys després dels fet succeïts en la primera. Tot i això, no és necessari haver-la vist o llegit per poder veure aquesta nova aproximació al personatge de Nora, ja que es pot seguir perfectament al plantejar una nova trama i verbalitzar d’entrada els fets que cal saber. Així, el treball de Lucas Hnath és molt meritori, ja que aconsegeix crear una història potent, tot aconseguint recuperar l’essència i la grandiositat de la seva protagonista. A més, l’autor recupera el discurs emprat per Ibsen fa 140 anys i l’estira amb encert al ser totalment vigent en l’actualitat, tot i ubicar-se l’acció moltes dècades enrere. De fet, hi ha moltes escenes carregades de gran intensitat amb uns diàlegs coherents i ben portats en els que el discurs flueix amb naturalitat, tot mostrant alhora uns personatges potents. No obstant, l’obra conté alguns alts i baixos que fan que aquesta no acabi de ser del tot rodona, presentant alguns punts de gir una mica forçats i algunes escenes feixugues, sobretot en el tram final, que no acaben d’estar a l’alçada de les inicials.
La posada en escena de Silvia Munt esdevé fluida i elegant, atorgant el protagonisme als actors i tractant de submergir a l’espectador dins la casa i del conflicte, el qual no ens hauria de ser aliè. D’altra banda, els actors resulten convincents, atorgant la força necessària als seus personatges i fent natural el seu discurs, destacant unes grans Isabel Rocatti i Júlia Truyol. Així doncs, aquesta continuació de l’obra d’Ibsen, tot i no ser del tot rodona, resulta ser una interessant nova aproximació al personatge de la Nora, contant amb una posada escena solvent i amb discurs ben portat que entretindrà a l’espectador alhora que el portarà cap a la reflexió.