Cançons que acaben en fade out, espectacle guanyador de la Beca Odisseu 2022, neix d’una idea original de Salvador S. Sánchez, creada i interpretada per ell mateix, amb Cinta Moreno i Joel Moreno Codinachs.
Sota la direcció de Rocío Manzano, aquest muntatge analitza el paper d’algunes de les veus més reivindicatives del feminisme i del colectiu LGTBI+ com Rocío Jurado, María Jiménez i Mari Trini entre moltes que no han passat a la història, ni han estat reconegudes de la mateixa manera que ho han estat el grup Mecano o la cantant Alaska.
Totes elles han esdevingut icones LGTBI per diferents motius.
Aquestes figures de la cançó popular, la copla, la balada romàntica i la cançó d’autor, són les que reivindica la companyia La Copla de Wisconsin al Teatre Eòlia.
Cançons que acaben en fade és presenta en forma de conferència performativa amb una mirada feminista, ànima folklòrica i música en directe. La Copla de Wisconsin fa un repàs i analitza algunes de les cançons de les folklóriques, mostrant-nos que rere les seves lletres moltes vegades s’hi amagaven missatges reivindicatius i defensius del feminisme.
Cançons i lletres que avui en dia podem dir obertament són autèntiques odes a la masturbació femenina, a la insatisfacció sexual femenina, a l’empoderament i al feminisme.
Cançons i lletres que en cap moment ens diuen clarament que con tus piedras hacen ellas su pared, pero sí ens donen algunes pistes que es tracta de dones reivindicant la seva sexualitat.
-Había que insinuar i fer-ho amb metàforas-, explicava Mari Trini
yo no soy esa que tu te imaginas…
mis manos que juegan/ me siento flotando ay…
Y es que existe otro amor que lo tengo callado, callado/ escondido y vibrando en mi alma/queriendo gritarlo/ya no puedo ocultarlo/no puedo callarlo…
Yo soy la tierra salvaje / necesito quien me venga a sembrar… / y sembrando, cante. / Tú no has podido abarcarme / tus manos no son más que la mitad / del pan que me colma el hambre (…) Entera, si me doy, me doy entera
La violetera o El relicario. Se acabó, Yo no soy esa o Señora es van convertir en himnes per a transvestits i transformistes.
Algunes declaracions públiques de moltes d’aquestes artistes són d’una valentia poc reconeguda.
«Yo soy progay” va ser una de les frases més famoses de Rocio Jurado.
Lola Flores, una de les primeres dones que van parlar de la violencia contra les dones i de la necessària llibertat sexual, va dir «quién no se ha dado un pipazo con una amiga?«
Marujita Diez va dir: «Yo también soy tortillera”. «De primero, almejas naturales, de segundo unos pinchitos de tortilla, y de tercero, arroz con conejo”.
Cançons que acaben en fade out és una autèntica meravella, un muntatge divertit, intel.ligent i reivindicatiu.
